El curs polític 2010 nord-americà va començar fa una setmana i escaig amb l’State of the Union (#SOTU), el discurs del President davant una sessió conjunta del Congrés i el Senat, on repassa l’agenda de l’actualitat política i explica les seves prioritats en el nou any que comença.
Aquest any l’interès era més intens per saber les paraules, l’actitud i el to que el president Obama utilitzaria després que el GOP, en plena efervescència, guanyés de la ma d’ Scott Brown i el moviment Tea Party (#TP), un dels escons del Senat amb més història i significació: el de Ted Kennedy. En un any el partit republicà ha passat d’estat vegetatiu a un ressorgimento vital sense precedents, gràcies a l’activisme de les seves bases més obstinades i més encabronades amb les reformes del president. El més important de tot plegat, l’aire insuflat al partit i les opcions de cara a les mid-term elections del 2010.
Això només? No. Un element facilitador és el quitament i abandó d’una de les eines més valorades en la campanya d’Obama: my.barackobama.com. La matrix de hubs de xarxes socials que van conformar l’esquelet i punta de llança de la maquinària ciutadana del canvi i que havien mobilitzat els activistes de l’esperança van ser posades sota el comandament del partit demòcrata i van esmorteir la seva veu i la seva força.
Paradoxalment, mentre els gopers sense lideratge i desanimats, començaven a unir-se per combatre l’agenda del president i a mobilitzar-se en el moment que Karl Rove torna a posar-se a la situation room dels fogons de la cuina republicana, els demòcrates ofegaven i deixaven morir el bon experiment.
Resultat: popularitat i aprovació presidencials en caiguda sostinguda, i reactivació republicana fins a fer-se amb el control simbólic i també real de Massachussets. Aquest era el relat fins aleshores. Fins que va arribar la reacció: en petits moviments s’havia d’aturar el desgast i començar la remuntada.
Primer moviment: #Revitalitzar l’OFA
David Plouffe, un dels reis mides que havia engranat la cuina d’Obama for America, primer en les primàries i després en l’elecció general, tornava per encarregar-se de renovar i reactivar Organizing for America (OFA 2.0): la primera decisió fou la d’apartira del DNC i tornar-li oxigen i linia directa amb el despatx oval.
Segon moviment: #SOTU
font: The White House
Discurs centrat en l’ocupació, la situació econòmica, en assumir responsabilitats, donar la cara i amb missatges clars: als grans bancs – “ara que teniu beneficis volem els diners que us hem deixat”; als demòcrates – “la reforma del sistema sanitari no s’atura, no hem oblidat què representem, les reformes que impulsem requereixen més esforç, dedicació i tenacitat, ens hi posarem, si no les fem nosaltres no les farà ningú”; als republicans -”podem treballar conjuntament”.
Un discurs que recuperava certes tonalitats de les grans ocasions. El més important va deixar bon sabor de boca.
Tercer moviment: #Parlem?
font: The White House
Accepta la invitació per participar en la trobada que fan els republicans del Congrés i se sotmet a les seves preguntes, una per una i els parla amb franquesa. Hi havia preguntes dures, amb acusacions contundents. El president en cap cas va argumentar a la defensiva: encaixant cops durs i alternant somriures de complicitat amb posats seriosos,va exhibir la seva millor cara i va estendre la ma: “ens uneixen més coses de les que ens separen i podem treballar plegats per sortir d’aquesta situació”, alhora que reconeixia els punts on el desacord era evident. Jugada magistral. Aquell vespre es va tornar a guanyar el respecte de congressites i votants independents i republicans. Frame: donar la cara.
Algú s’imagina una cosa similar a entre els partits catalans? Perquè en el Congrés espanyol impossible, oi?
Després farà el mateix amb els senadors demòcrates atemorits i camestremolosos.
Quart moviment: #Back to basis
font: The White House
Tornar amb la gent, escolta activa, represa de town-hall meetings. Conseqüències: remuntada de l’aprovació i la popularitat, els indicadors econòmics donen una treva. Tot i la nevada el camí està marcat: lideratge fort, proper, escoltant les persones, donant la cara, reconeixent les limitacions, però sense renunciar a guanyar la batalla ideològica.
Però els adversaris no pensen afluixar, van molt forts i tenen ganes:
font: C-SPAN
Sarah Palin ha fet un discurs demagògic, simplista i populista, però magistralment executat. Les espases estan en alt. La batalla continua i es presenta emocionant i no decebrà a ningú.
Artur Mas ha estat proclamat per tercera –última? vegada com el presidenciable de CiU per a les eleccions catalanes d’enguany. Es tractava de donar notorietat i interès informatiu a un acte important. Així allò que s’hagués pogut fer en un obrir i tancar d’ulls es va convertir en un esdeveniment mediàtic ben pensat i executat en tres moviments, que ha donat peu a que tots plegats n’estiguem parlant durant més de tres setmanes.
Primer acte: Introducció via Consell Nacional
Amb una escenificació d’acord amb els temps d’austeritat que marca l’actual partitura de la crisi, va voler posar-se la sotana de les grans ocasions que oferia un escenari únic: el Món Sant Benet (Bages). Sobrietat, discurs i zero idees noves.
La nova eina 2.0 i espai-xarxa social marca de la casa per fer bullir les passions de la parròquia i mantenir la trempera inspirada en mybarackobama.com (el hub de xarxes socials que va bastir l’èxit sense precedents del 44è President dels Estats Units). Prensentació de nova identitat corporativa: nou logo, nous anuncis i nou (?) himne. Caldrà veure si a més de motivar els activistes propis, que ho estan i molt, cativistes és capaç d’anar més enllà i atreure persones de fora de l’organització estricta.
Tercer acte: Allegro-ma-non-tropo
Festa de proclamació del candidat. Feia temps que no veiem el President Pujol en acció, i no va decebre. Duran i Lleida va carregar contra els partits al Govern. I Mas va tornar a perdre una bona ocasió i l’interès dels media per llençar idees o propostes noves. Sí que val la pena destacar algún missatge de dignitat i compromís ètic: ”planteu cara als governants que hi són per manar i no per servir”. Molt bona.
El camí que ha portat fins aquí Artur Mas no ha estat de roses, precisament. Paint dues victories electorals sense la recompensa del poder, al fred de l’oposició, Mas ha sabut mantenir el seu lideratge, entre equilibris interns – no sempre fàcils, s’ha guanyat l’herència que el Pare li va deixar i s’ha consolat con un lider de referència.
Va jugar la influència en el procés d’elaboració del nou Estatut (pactat una freda nit de gener a La Moncloa, inclós el marc del nou model de finançament), sense saber-ne massa bé les conseqüències d’aquell acord. Ha pacificat les seves relacions portes en fora amb Duran i Lleida –veurem fins quan. I tot això ho ha fet de la ma i amb l’obediència dels mitjans influents, que li han oxigen i l’han cobert sempre que ha fet falta i els desencerts “estrepitosos” i “en altre lloc impensables” dels seus adversaris.
El candidat Mas d’avui no és el mateix que la persona un cop acabades les eleccions de 2003 va marxar a “descansar” a les Canàries. El líder d’avui no és aquella arrogància del passat; la persona “be” a qui el vent li havia bufava a favor, s’enfrontava a la soletat, al fred, a l’oposició, a la rebel·lió interna i fins i tot a l’engany “monclovita”.
En el seus discursos, a banda de voler ocupar la referència del canvi i embolcallar-se en la seva bandera, i projectar el seu nou lideratge, també li han pogut les ganes de mirar endarrere i enredar-se. “A tots aquells que ens van enviar al mig del desert o del mar…”, Mas oblida que foren les persones mitjançant el seu vot qui van deixar de donar majories -ja no diguem absolutes, i tornaran a ser elles qui tinguin la potestat per continuar-les donant o bé treure-les. Lleig doncs, aquest gest. Ha recordat a la primera dama Ferrusola quan va afirmar que “perdre la Generalitat era com si els haguessin entrat a robar a casa” (2003).
En Mas, i molts dels seus seguidors, no perdonen que democràticament se’ls hagi desplaçat del poder. La idea que són els escollits, i que el seu destí està lligat als despatxos oficials i oficiosos pot tornar a generar rebuig. I això no és un bon símptoma. Serà tant legítim que Mas torni al Palau de la Generalitat, com que no hi torni. La paraula final és de les persones. Aquest cor agre, allunya Mas i el seu partit de la idea de canvi, renovació i il·lusió.
El taló d’Aquil·les de la federació passa per:
- transmetre la sensació de voler passar factura i de revenja més que presentar-se com alternativa sòlida i real, i generar il·lusió.
- L’eufòria que faci vendre el blat abans que sigui al sac. No és el primer cop que se sent allò de “ el Kennedy català”, les al·lusions “Braveheart” dels nous eslògans o els “ObaMAS” que corren per xarxes socials. Excessiu? Segurament si. Fins i tot ja hi ha persones que es dediquen a fer travesses sobre els noms que aniran al Consell Executiu i els seus tentacles.
- Si parlem d’economia, el discurs del canvi està molt bé, però els dirigents nacionalistes saben de la capacitat real del Govern per fer polítiques actives per combatre la situació de crisi i d’alleugerir els seus efectes en els famílies més populars. Aquí podem fer pactes, ens podem inventar acords i el que es cregui oportú però tothom sap que el poder real de decisió és a 600 kms (sud-oest). La política econòmica que fa avui el conseller Castells no és diferent de la que feien en el seu moment el propi Mas, Homs o Alavedra. I la que farà el/la futur/a conseller/a no difererirà de la que fa avui Castells. El mateix passa a Espanya. Solbes (93) – Rato (96) – Solbes (04) – Salgado (09). El teixit productiu, d’aquí i d’allà sap, com els partits, que hi ha una amb la que no es juga i que té categoria de cosa intocable: la política económica. Per tant la capacitat de sorprendre amb uns recursos molt limitats no aconsella vendre excessiu fum en l’accent del canvi i de fer front a la crisi.
- Si ens situem en el l’escenari present de l’encaix Catalunya-Espanya post-estatut, comprovem com el procés d’elaboració del nou estatut ha esgotat molt i ha desencisat encara més. L’espai socio-polític sobiranista viu un moment de turbulències entre el possibilisme i el “rauxisme”; està enfadat i és altament inestable (que ho preguntin a les persones de Reagrupament).
Així mateix hi ha indicis a l’entorn del model de partit catch-all, que tant bé va funcionar a CiU durant els més de 23 anys de CiU al Govern, que no es tornarà a produïr. CiU s’ha anat escorant tímidament, no sense tensions i por, cap a posicions més sobiranistes. Consideracions a banda com per exemple que Artur Mas, salvant totes les distàncies no és el President Pujol. Per tant allò de “Casa Gran” avui és més un miratge que una realitat.
El debat identitari s’ha polartizat i de quina manera. Aglutinar sensibilitats diferents sota el mateix paraigües, ara esdevé un element dissonant, quan una part del seu electorat tradicional pot desconcertar-se davant d’aquests girs.
L’excitació sobiranista a les files de Córsega s’explica per la voluntat inteligent de recuperar els vots que en el seu moment van marxar a Esquerra, desenganyats del –peix al cove i dels pactes amb el PP. Esquerra i els seus dirigents s’han convertit, en l’imaginari convergent, en el causant del seu relleu al Govern. Aquesta actitud haurà de ser atesa, prioritàriament, per l’equip d’Artur Mas en el moment que la nova legislatura catalana comenci a rodar i es confirmi que CiU jugarà la carta de l’estabilitat i la real politik i els propòsits d’anar més enllà del pla estatutari es posin al congelador, o en el moment que CiU necessiti el PSC o el PP per pactar, i no diguem quan a CiU se la tornin a festejar al Congrés dels Diputats.
- Però una de les claus que pot tenir molt impacte en el si de la federació seran els moviments dels Joans (Carretero i Laporta) i les seves respectives opcions. Ments brillants de l’entorn convergent, volen transmetre que l’opció Carretero i l’opció Laporta representen una opa hostil a Esquerra. No deixen de tenir raó. Ara bé, el que no diuen és que també representa una amenaça, fins i tot més sòlida per a CiU, i que pot dificultar o hipotecar les seves opcions de retorn a la cuixa del poder.
Els Joans estan decidits a assumir compromisos polítics que CiU no està en condicions de prendre. I davant un escenari de “sociovergència” o de “popuvergència” aquests votants, que són activistes molt mobilitzats, es poden deixar seduïr pels cants de sirena i dels aires de renovació que poden representar.
- Finalment Mas i el seu equip no han tingut reflexos (o interès) per desmarcar-se clarament del cas Millet i dels pretoriansPrenafeta i Alavedra. Fins i tot el PSC ha reaccionat públicament millor, encara que en privat s’hagin mobilitzat per pagar la fiança dels implicats. El cas continua el seu curs, i com el pèndul i el boomerang, tornarà. La “comprensió” amb els encausats allunya CiU del frame de la renovació i canvi, com també l’allunya els anys que en Mas està en política. Si hi ha dues persones imprescindibles en el paradigma Pujol són precisament les encausades i s’ha trobat a faltar la valentia de la federació alhora de posicionar-se.
Tot i això Artur Mas compta amb actius que no compten la resta de candidats fins al moment: és el candidat més ben preparat; el candidat més obedient; el de l’oratòria més potent; el candidat que té les macro xifres de la Generalitat i del país al cap; el que té un dels equips més ben preparats i fidels i de moment ningú es mostra amb les capacitats de fer-li ombra. Es confirma que Artur Mas és l’actiu més important però també la pròpia amenaça.
Viurem un periòde pre-electoral intens, fins i tot massa intens. Alguns partits podrien sorprendre i no contribuir, encara més, al cansament de la ciutadania amb la classe política. S’hi atreviran? Seran valents? Tot i el desencís, encara hi ha gent que vol somiar i vol deixar-se sorprendre. La resposta en breu.
L’intent –sembla que confirmat – d’Al Qaeda de “fer volar pels aires” un avió amb destinació Detroit, ha tornat a situar sobre l’agenda política nord-amèricana, i de retruc a l’agenda internacional, un convidat latent però inesperat: la lluita contra el terrorisme internacional.
Es tracta de la issue de les issue americanes, al seu costat fins i tot la reforma sanitària passa a una tercer divisió: el debat de la seguretat y la defensa nacional. Aquí els republicans juguen a casa, se senten forts i no necessiten cap mena de lobby per marcar el pas i el discurs als demòcrates.
La reacció de la Casa Blanca no s’ha fet esperar. En un posat seriós, i sense corbata, a l’estil Bargalló, el president:
- Ha reconegut el perill i la gravetat de la situació.
- Ha insistit en aprendre i millorar d’ençà aquest incident (sona a humilitat?) .
- Ha manifestat, sense embuts, el seu compromís amb la derrota de l’enemic i de fer els possibles per garantir la seguretat i la protecció de les famílies.
- Però el més sorprenent de tota la intervenció ha estat l’absència d’al·lusions a la por, a la temença, al terror i l’amenaça que aquest tipos d’accions suposen.
S’ha distanciat del seu antecessor en el càrrec quan ha parlat de “fer complir la legalitat amb els aliats internacionals”, “d’una actitud vigilant però confident alhora”, ha posat especial cura en parlar “d’un context sense por, sense divisions, amb unitat i basat en la societat oberta de valors”.
El canvi és significatiu. S’ha passat del “America under Terror attack” a un discurs “America under Hope”. El frame és tot un altre. I la intenció es claríssima: fugir del terreny on millor es mouen els republicans i on guanyen sempre. La fórmula actual: reacció, fermesa, humilitat, confiança i crida en positiu.
D’això en Dick Morris en diu “triangular”: agafar les issues dels adversaris i fer-les teves d’una manera pròpia, deixant-los en una siuació de difícil reacció. Queda clar que els republicans serien suicides si volguéssin qüestionar les decisions de seguretat del president. No seria la primera vegada que trenquen els esquemes i la jugada els hi surt victoriosa. Serà interessant observar la seva reacció.
En aquests moments on la popularitat d’Obama comença a repuntar, jugar bé la carta de la seguretat nacional seria un bon cop d’efecte, premi Nobelinclós
El Senat nord-americà fa unes hores que acaba de donar llum verda a la llei que recull el projecte de reforma sanitàriaque impulsa el president Obama. A partir d’ara caldrà harmonitzar la llei del Senat amb la del Congrés. Però amb els demòcrates en majoria a les dues cambres, sembla difícil que la llei resultant no rebi el segell i la signatura delDespatx Oval.
Moment històric? Frau massiu? El que queda clar és que el debat ha polaritzat, i de quina manera, el primer any de l’administració Obama. No s’ha defugit cap debat, ni s’ha evitat anar a les trinxeres. Pro i contra reformistes han agafat el “bou per les banyes” i han anat per feina. De tot el procés, fins al moment present, podem destacar i extreure conclusions al voltant de:
- l’encert en el vigor i l’impuls inicial de la proposta. Al mes de març la proposta es va introduir al Congrés, amb una campanya paral·lela intensa de town-hall meetings amb el President debatint a l’entorn dels per quès de la reforma. Això va servir per posar unes històries, uns noms i cognoms, unes imatges als excessos de les companyies asseguradores i a les perversions del sistema actual. L’opinió pública no podia ser més favorable.
- El 20 de gener va prometre el càrrec el 44è president del Estats Units. Però al mateix temps es va alçar el peu de l’accelerador de les organitzacions d’activistes que, porta-a-porta, havien aconseguit els vots necessaris per guanyar les presidencials el 2 de novembre de 2008, i que s’havien mobilitzat amb un èxit rotund d’ençà el 2006. Aquesta desmobilització ha tingut conseqüències: han baixat la intensitat de la veu de l’activisme pro-reforma en ple debat i confrontació de models i s’ha percebut un cert cansament de l’activisme, cedint espai, energies i protagonisme als contra-reformistes.
- La construcció d’una de les coalicions d’interessos més imponents i poderosa vistes mai en política americana: laboratoris farmaceútics, associacions de professionals sanitaris, mitjans de comunicació, la patronal de les asseguradores, i fins i tot els pro-life i els moviments religiosos han ballat al ritme d’una partitura escrita i pensada per al paper d’actor principal que ha jugat bé el Partit Republicà. Un GOPen hores baixes, amb les bases desencisades, sense lideratge clar i amb polifonies dissonants que no ajudaven a centrar els missatges. La pressió ha estat brutal en tots els àmbits. Tot s’hi ha valgut: des de l’ostentació pública -legal i legítima- de portar armes en els meetings pro-reformistes amb l’objectiu de coaccionar i acollonir l’adversari, passant per alguna mossegada de dits, esvàstiques feixistes, un ressorgimento nostàlgic de la mobilització dels grups socials que van garantir l’abrumadora victòria republicana de 2004 i el retorn del gran arquitecte de les presidències George W. Bush a la sala de màquines guanyant un poder més que notable.
- Les enquestes de valoració del president han baixat amb una rapidesa mai vista. La veu en sordina d’uns i la hiperactivitat dels altres han estat decisius. És en aquests moments on l’administració Obama ja no feia sentir la seva veu, ja no town-hall meetings, ni la humanització i personificació de la reforma, mentre que els republicans s’han mobilitzat com arreu com feia temps, també en el l’activisme 2.0 – #TCOT (Top Conservatives on Twitter) #SGP (Smart Girl Politics, un moviment de dones conservadores) o en menys mesura #STFU (Speak Thoughtfully, Frequently & Unafraid, parlar de manera desacomplexada defensant els postulats i directrius del partit, vaja un equivalent al “Passa-ho”. Ho mantens la iniciativa o te la mantenen els adversaris.
- Només la triangulació final de les crítiques a la reforma provinents del flanc esquerra del Partit Demòcrata, qualificant la reforma de farsa, d’engany i demanant la retirada del projecte, han donat l’empenta final a la Casa Blanca per tancar un acord amb la unanimitat dels Demòcrates al Senat. Howard Dean s’ha posat la camisa més progressista de totes acusant el president de mentir i d’abandonar els seus compromisos electorals. En algún moment de nervis Això ha estat l’eina que ha agafat el GOP amb el pas canviat, ja estaven pronosticant els resultats de les mid-term elections (novembre del 2010 on es renoven parcialment Congrés i Senat) i ha acabat desarmant la base contra-reformista.
Nota final sobre la intervenció del President després de l’aprovació de la llei al Senat:
Ha sobtat veure el President acompanyat només pel VP en un moment tant solemne com aquest. On eren els membres del cabinet? On era la seva guàrdia pretoriana, la que ha aconseguit arribar fins aquí (Rahm Emanuel)?
M’ha emocionat saber que la primera trucada del President un cop l’aprovació al sac fou a la vídua delSenador Ted Kennedy, la senyora Vicki Reggie Kennedy i el senyor David Turner, persona que va explicar la seva delicada situació a l’opinió pública. El President li va agraïr l’ajut i li va dir que situacions com les que ell patia tenien les hores contades. M’ha agradat també que el Senador demòcrata Byrd, un dels més històrics de la Cambra, en un altra época racista i delKKK, va votar a favor de reforma tot recordant el seu vell amic Ted Kennedy“.
La victòria encara no és tal. Ara queda harmonitzar els dos textos aprovats respectivament al Congrés i Senat. Tot fa pensar que la majoria demòcrata a les dues cambres ho facilitarà, hi ha persones, les més optimistes, que fins i tot afirmen, que l’opció pública s’incorporarà, ara per la porta del darrera, al redactat final de la llei. Veurem.
Tot cas cal reconèixer, allò que mols republicans temen. Si la reforma aconsegueix l’aprovació, el President Obama pot agafar un momentum que serà molt difícil de combatre. El premi nobel, la recuperació dels índexs econòmics així com la taxa d’ocupació, la segona part de la cimera de Hopenhaguen, que encara s’ha de jugar i on la Casa Blanca es guarda trumfos a la màniga, demostren que la filosofia Guardiola es guanyadora al 100%: nou estil, escolta activa, valentia, arriscar, donar la cara… ja voldríem moltes persones tenir a casa nostra un estil de lideratge com aquest.
Fa un parell de dies que llegia la noticia i encara no m’ho acabo de creure. Una carta de condòl, enviada pel número 1o de downing street, als familiars de militars caiguts a l’Afghanistan, ha trigat dos anys en arribar a les families destinatàries.
Això de les milícies i les guerres em queda una mica llunyà, però la notícia m’ha produit una doble tristesa, també vergonya i basarda. Per una banda m’ha produït tristesa al imaginar el moment en que les famílies devien rebre aquesta carta i el dolor en les seves cares en recordar la tragèdia de la pèrdua personal; a més el fet en si mateix de rebre una carta -trista, freda i solitària- de condól, dos anys després de la mort del fill, el marit o el germà; i per altra banda el desencís de comprovar com la burocràcia -totpoderosa- mana i s’imposa en qualsevol acció de govern, fins al punt d’erosionar els lideratges polítics.
Només amb una carta n’hi ha prou per traslladar el condol personal i del país sencer pels caiguts sota la bandera nacional i agraïr els serveis prestats? Altre cop la burocràcia i les decisions polítiques pensades en clau de l’Edat Mitjana, sense posar-se en el lloc dels administrats. Els administrats continuen sent números d’expedients, uns documents d’identitats, sense sentiments, sense ànima. Aquest cas és un altre exemple.
Barack Obama ha tornat a recuperar l’hàbit d’anar a rebre els taüts dels soldats americans caiguts que tornen a casa per descansar definitivament amb els seus, a la base de Dover.
El Primer Ministre hauria de reaccionar i treure’n una bona lliçó. Tant costaria que els i les caps d’estat i de govern dediquèssin una jornada per estar amb les famílies, aprop de la gent i acompanyar-los en la intimitat del seu dolor? Acompanyar-los vol dir anar-hi sense càmeres, ni mitjans. Un gest valent que fuig del present i de guanyar vots, però tracta de guanyar el respecte i la confiança de la ciutadania. En les circumstancies difícils com aquesta és on es forja la personalitat i la autoritat dels representants davant la ciutadania. És un crit al sentit comú. Res d’extraordinari.
Sense mitjans, sense periodistes, una cosa privada, íntima, on l’objectiu seria acompanyar les famílies en aquests moments de dolor i tristesa, i posar-los sobre la taula tots els ajuts (materials i immaterials) per a què les persones puguin tornar a remprendre la seva vida amb la màxima normalitat possible amb l’ajut de l’estat, ja que els caiguts ho han estat per decisions d’estat. Que escoltin el dolor, els crits i el silenci eixordidor de la pèrdua dels éssers estimats. Això els faria agafar una altra perspectiva sobre la conveniència o no d’enviar persones a la guerra amb tanta facilitat.
La Royar Air Force (RAF) és de les forces armades més ben formades, més ben preparades i amb més prestigi arreu. En aquest cas el Primer Ministre Brown no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Basarda a banda, en un moment on semblava que el Labour recuperava la unitat de temps anteriors, havia estabilitzat la seva imatge i posava contra les cordes les mesures del pla econòmic de David Cameronaixò li suposa una gerra d’aigua gelada.
Una altra lliçó que podem extreure d’aquesta notícia és que la burocràcia, tot i ser el motor de qualsevol acció de govern, no pot deixar-se en stand-by i que funcioni al seu ritme. Els governs del present i del futur donaran respostes millors i més professionals si sotmeten la burocràcia al paradigma de la comunicació institucional. Un mixture interessant: la burocràcia que avança a passes d’elefant i la comunicació que viu en el frenesí del cicle de notícies 24/7.
La tirania de la burocràcia, en altres époques baluard de la igualtat d’oportunitats, avui es demostra ineficaç i es gira contra els responsables polítics. La submissió de la burocràcia a mans de la comunicació i l’empatía institucional -Governar amb essència i esperit- són parts essencials de la fórmula d’èxit, de prestigi i de futur, a banda de ser un dret de la ciutadanía.
El servei públic i la política viuen un munt de contradiccions permanents i una estranya relació d’amor i odi. Una persona entra en política per diverses motivacions. Algunes persones entren per aportar el seu granet de sorra al projecte col·lectiu i posar la seva experiència, la seva trajectòria, els seus coneixements al servei d’unes idees. D’altres entren per acontentar el seu ego, mentre les del més enllà – les menys – entren per a omplir-se les butxaques, peti qui peti, al preu que sigui, passant per sobre de qui faci falta.
No tinc cap dubte que darrera la trajectòria, l’experiència i la personalitat de la totalitat de líders polítics i polítiques, hi ha una passió motivant extraordinària i una fe en les idees que defensen per portar la gent i el país més lluny.
Accedir a les cúpules dels partits polítics, tots i cadascún, no és tasca fàcil. Normalment hi ha molta competència, i les arts necessàries per guanyar les batalles no acostumen a ser les més nobles. Es tracta d’una cursa de fons, plena d’obstacles, amb uns horaris extrems, amb una dedicació exclusiva 24/7 i una vida entregada a la causa o al partit. El lideratge dels partits i els seus nuclis de decisió és un camí arriscat, ple de trampes, traidories i lluites fratricides d’egos. Només hi ha un camí: el control de l’aparell.
Qui aconsegueix arribar al poder, deixant “cadàvers” i adversaris en el trajecte, te una preocupació principal: armar una guàrdia pretoriana per tal que no hi hagi un “Brutus que també assassini el seu Cèsar”. La segona arribar al poder institucional.
On queda el projecte, les idees, les propostes? Malauradament és una pregunta encertada. Però el nucli decisor de qualsevol partit polític es preocupa més per que no li moguin la cadira que per projectar les seves idees i influir en la societat.
La dificultat d’accedir als famosos “pinyols”, fa que aquests indrets siguin foscos, opacs, poc ventil·lats i amb conductes pròpies de temps feudals. L’accés a aquest club és molt restringit. La seva permanència és a prova de lleialtats permanents. I qui es desvia del camí assenyalat pel líder o no sap controlar l’aparell del partit queda condemnat a l’ostracisme de l’organització i n’és renegat.
Molt sovint escoltem veus que ens alerten que el nostre sistema polític és presoner de la partitocràcia: els partits només tenen un objtectiu, que és arribar al poder al preu que sigui. Acte seguit desplegar els seus tentàcles entre els ressorts governamentals: situar comissaris polítics als llocs claus de l’administració, controlar el poder judicial, opar hostilment al poder legislatiu, apoderar-se de consells d’administración d’empreses públiques, els organismes de control de les TVs i ràdios públiques, posicionar-se en bancs i caixes …, tot això en un marc de llistes tancades i bloquejades on l’aparell del partit expedeix carnets d’idoneïtat per ocupar escons i càrrecs; com no voler deixar d’ostentar, en exclusivitat, la representació de la voluntat social.
Jo hi afegeixo una altra funció partitocràtica: empetitir el país. En un país com el nostre, mancat de tantes coses, no és normal que es prescindeixi del talent, la trajectòria i també de les errades de personalitats com els abans mencionats. Un altre símptoma que vivim en un país molt especial i poc engrescador. Aquí ens va això de fer grups de suport a “Alavedra i Prenafeta” i així ens va.
Morin els partits polítics? No. Però si una democratització, una obertura de finestres i la tant reclamada regeneració democrática, però tant poc implementada. Si a unes noves regles del joc. Si a la transparència. Si a fer crèixer la gent i el país.
El modelo informativo CNN, 24 horas de información al día, 7 dias a la semana, 365 días al año, se ha ido convirtiendo en el paradigma natural al que, día si día también, se encuentran los ciudadanos, y se enfrentan los actores políticos, las instituciones, las corporaciones e incluso los propios medios.
Aquello que empezó siendo una experiencia informativa novedosa, ha ido contagiando todo aquello que pasaba por sus manos hasta el punto de convertir el escenario informativo basado en una imagen fija, en un nodo de imágenes constantes en movimiento.
Hemos pasado de unos medios que extendían su influencia de acuerdo a su formato, edición y publicación determinadas (diarios, semanarios, revistas quincenales o mensuales, publicaciones semestrales, etc …) a unos medios que se enfrentan a una realidad incesante, frenética y sin tregua, ávida y con sed de noticias, que se retro alimenta por las agencias de noticias de todo el mundo. En el mundo de la información ya no oscurece. Es de día durante todo el año.
El foco informativo sobre ciudadanos, líderes políticos, empresas y corporaciones, gobiernos, parlamentos, actuaciones, sucesos de la naturaleza, eventos de todo tipo es permanente. Una noticia que tenga 5 minutos se puede considerar antigua si se producen otras similares o con más impacto.
Un gobierno no tiene que hacer frente a una sola situación comprometida o de crisis. Sinó que se enfrenta a múltiples crisis, a las que debe dar respuesta y ante la cual los medios le exigen constantemente que alimente la “fiera” y que aporte nuevos datos sobre una situación determinada.
La influencia de los medios tradicionales es igual a zero si no están preparados o en condiciones para informar, en tiempo real, en un nuevo formato de un ciclo de noticias de 24 horas. Los periódicos más influyentes no tendrían valor alguno si no dispusieran de una web en la que monitorear constantemente qué pasa en nuestro entorno más inmediato y en el otro lado del mundo.
Lo mismo pasa con las redacciones de los servicios informativos de cualquier canal de televisión. Cada medio ha incorporado un proceso made in CNN, por el que las ediciones no se cierran, los informativos se pueden alargar por encima de su duración predeterminada en cualquier momento, o se puede interrumpir una emisión para informar de los últimos detalles de una noticia impactante.
Los medios digitales de hoy ya están pensados para convivir y relacionarse con un escenario live permanente donde el flujo informativo no cesa ni un instante, y la vorágine informativa es trepidante, permanente y imprevisible.
Las nuevas condiciones en las que los medios digitales nos permiten un seguimiento permanente de lo que pasa en todo el mundo, implica también un frenesí y una obsesión y necesidad de inmediatez permanente por parte de los usuarios y de los profesionales de la información, así como una espiral de sensaciones de vivir en una montaña rusa, hace que muchas veces las fuentes no se contrasten lo que requerirían, y los medios quedan expuestos a una vulnerabilidad superior a la manipulación informativa si no advierten estas circunstancias y no ponen medidas para evitarlas.
Así pues un nuevo paradigma comporta una nueva cultura, una adaptación, nuevas maneras de hacer e implementar y sobre todo capacidad e interés para conocer las claves del nuevo momento. Usuarios y profesionales de la información ya no serán los mismos. Nuevas costumbres, nuevos usos.
Dentro de ese ciclo permanente de velocidad, acción, reacción, montañas rusas, improvisaciones, pirueta, nervios… se recomienda a las personas interesadas en realizar profesionalmente su carrera en este nuevo panorama estar preparadas para enfrentarse a un mundo apasionante, en constante evolución y cambio, lleno de retos, sin unos horarios de trabajo fijos, gran capacidad de aguante, y sobre todo una gran capacidad para reírse de uno mismo. No todo va a ser sacrificio, vamos a tener también oportunidades de presenciar momentos como los que regalaba el Presidente George W. Bush. Todo no podía ser negativo.
Si os interesa este tema y queréis profundizar más no os perdáis el articulo de Luzia Alves de Carvalho que nos contextualiza el nuevo paradigma digital en las aulas.
Després de 9 mesos en el càrrec el president Obama ha estat galardonat amb el premi Nobel de la Pau, en la seva edició del 2009. L’acadèmia sueca, no sabem si ex-aequo o no, feia tremolar l’arquitectura social I política planetària.
Aquesta decisió ha desfermat la caixa dels trons I de les passions segons es miri. La decisió però té conseqüències a nivell intern (nord-americà) com internacional. A més de les raons que veuen justificada o injustificada aquesta decisió.
Anem a pams. En l’escenari internacional, que és en la lliga que juga el premi, no hi ha dubte que és un reconeixement a la trajectoria fulgurant del full de ruta del president:
– implicació a fons i sense precedents en la recerca d’una solució pacífica a la mare dels conflictes entre palestins i israelians; una ma estesa a Ahmadinejad i a la teocràcia del règim iranià per restablir ponts de diàleg;
– una altra ma estirada a la península Koreana per impulsar definitiva les converses de la persuassió per que el règim de Korea del Nord abandoni la cursa nuclear;
– l’impuls, sense precedents, d’una solució per a Cuba i una sortida digna i pactada amb l’establishment del Partit Comunista Cubà, llegeixis els germans Castro;
– la decisió de tancar Guantànamo;
– i sobretot, crec que és el més important el que ha pesat més en la decisió final de l’acadèmia sueca, establir un clima de confiança, de respecte i de futur amb el món de l’Islam.
Tot això en 9 mesos, no sembla poca feina veritat? És de justícia i de sentit comú recordar Hillary Clinton que comparteix, influeix i executa les decisions inspirades en els valors de la nova política exterior dels Estats Units. Per cert, com bé diu l’Alex Terés: Wilson el 1919, Carter el 2002 y Gore el 2007 hi ha una continuitat en les idees, en els temps I en les respostes. Per tant no és una flor que fa estiu.
Les persones que creiem en unes relacions internacionals no sotmeses a potències, ni imperis, que defensem el multilateralisme com a única opció viable de convivència pacífica i com a millor recepta per fer front als reptes mundials de primer ordre que tenim plantejats com a espècie humana, estem d’enhorabona.
També és just recordar d’on ve la política exterior nord-americana si la comparem amb una adminstració Bush la qual repartia carnets de bona conducta social i política a escena planetària sota l’amenaça de formar part de l’Eix del Mal; una guerra inventada i una ocupacio d’un país per garantir-se una posició de domini en els negocis resultants del petroli iraquià i subcontractava a empreses amigues els mercenaris que després s’escaparien pel país sembrant el terror i la impunitat.
De refilada també mencionar el càstig de Bush al govern de l’Estat espanyol per la retirada de les tropes d’Iraq i la pràctica congelació de les relacions diplomàtiques entre els dos estats, i les sortides de to del president Aznar, quan no desaprofitava ocasió per parlar malament del seu país i del seu govern, davant micròfons internacionals.
Per tant el canvi és significatiu, important i esperançador. Aquesta és l’efecte que tindrà sobre la Casa Blanca, la pressió se situa sobre Obama i el seu equip per aconseguir això que ha començat amb bon peu. Se li gira feina doncs. I efectivament crec que la importància del Nobel no és tant en el reconeixement de la feina feta, que també, sinó en la molta feina que queda per fer per aconsguir els objectius ambiciosos d’un nou escenari mundial.
Ara bé, també cal reconéixer que hi ha raons per les quals el jurat del Nobel hagués pogut decidir que Obama no era el millor exponent: enviament de més armes i més tropes a Colòmbia; la guerra a l’Afghanistan – on precisament els resultats electorals han estat de tot menys nets; la continuitat del setge contra Al-Qaeda, o la recent bomba nuclear estavellada contra la superfícies lunar, entre d’altres podrien ser arguments de pes per mantenir el No al premi Nobel.
Ara bé, em sembla evident que el premi també té un component intern molt important. I és que la figura d’Obama està cent el centre de la diana de diferents grups fanàtics, que s’estan posiconant a favor d’una campanya racial i d’odi contra el president i el que simbolitza.
Hem vist com en la defensa de la seva proposta de nou sistema de salut, Obama ha hagut de contemplar com conciutadans seus es manifestaven intimidants –armes en ma-, en contra de les seves propostes polítiques; fins i tot hi ha hagut algún cas en que manifestants anti-Obama han arrencat un dit d’una queixalada a seguidors demòcrates i defensors del nou pla sanitari. Fa pocs dies una amiga que ha estat a Nova York hem deia que la ciutat era plena de cartells amb la figura d’Obama amb l’esvàstica Nazi.
Això no son expresions innocents i casuals. Aquí hi ha una estratègia dirigida per sectors poderosos, amb el suport dels Jiménez Losantos de torn, com Rush Limbaugh, on l’insult, la difamació, la mentida, la manipulació, la propagació de la por son moneda de canvi habitual. Curiosament, aquests que ara es trenquen les vestidures denunciant el Nobel d’Obama, en cap moment han manifestat la seva condemna i el seu rebuig a aquest tipus de campanyes.
Per tant aquest premi vol representar un cop de ma al programa polític i als esforços de l’administració nord-americana. Més de dues-centes mil persones van saludar com un heroi a Berlin, l’Obama en la precampanya i es van deixar seduïr pels somnis que proposava. El simbolisme del premi Nobel recau en la confiança de molts ciutadans del món, en l’esperança d’un món millor. És la manera de dir-li, que ens agradaria ser del seu país., i que no està sol.
Tal i com va dir un espontani, en el discurs que el president va fer a la Universitat de El Caire: “We love you”. Acabo dient que a la compareixença, que va fer el president davant els mitjans de comunicació per valorar la concessió del premi li va faltar solemnitat. No em va acabar de convencer el recurs simpàtic de la reacció que havien tingut les seves filles al saber la noticia.
En l’anterior apunt ens vam referir a les eleccions de la locomotora principal i del cor d’Europa. Dels resultats es desprenen alguns fets destacables. En política no assumir la derrota i mirar cap a una altra banda, comporta més derrota i més dolor.
És el que li ha passat a l’SPD. Schroëder va ser un bon canceller en termes generals, però la delicada situació econòmica del país (que estava en recessió el 2005) i la llarga xifra d’aturats van restar-li suports enfront la candidatura de canvi que representava aleshores Angela Merkel.
Tot i la derrota, l’SPD no es va voler apartar del poder. Les maquinàries partidistes arreu, tenen aquestes coses. Costa molt arribar al poder, però costa més encara tornar a casa i continuar la vida allà on la vas deixar. Però l’aparell es va imposar al sentit comú i ara l’SPD paga el plats trencats: votants que s’han quedat a casa i d’altres que han fet confiança el partit d’Oskar Lafontaine, el “darrer gran pragmàtic d’Europa” .
L’SPD ha perdut quatre anys, que hagués pogut aprofitar per renovar i enfortir la seva alternativa i el seu lideratge. Ara tocarà fer els deures que no es van voler fer fa uns anys, i ara seran més dolorosos a nivell intern. La travessa del desert ha començat.
Això és defecte exclusiu de la maquinària partidista de l’SPD? No pas. El sistema partitocràtic no té capacitat de sorprendre’ns, ells si que en saben de pragmatismes.
Perl altra banda la cancellera Merkel surt reforçada i després d’anular l’oposició social-demòcrata ara vol berenar-se els liberals. Crec sincerament que ho farà. El magnetisme i la personalitat que desplega s’encarregaran de la resta. Alemanya està agafant embranzida econòmica i en un escenari de velocitat de creuer i de recuperació dels indicadors econòmics ens fan concloure que tenim Merkel per molt de temps. Fins i tot ens regalaran una classe magistral de relleu de lideratge tranquila i gens traumàtica. Al temps em remeto.
Debat de política general
La darrera setmana també vam assistir al darrer debat de política general del Parlament de Catalunya. Un president prudent, fins aquí cap novetat, però suficientment collat per la situació econòmica, el seu entorn més immediat que no l’aparta dels fulls escrits, la manca de competències reals per treure el país de la situació de crisi abans que altres, i un líder de l’oposició que sempre fa els seus deures i disfruta en l’esgrima dialèctica parlamentària.
Torno a defensar aquí que el President sense papers al davat guanya més, tot i que també s’arrisca més. I ja sabem que, sovint en aquest món, a vegades no es tracta tant de guanyar, com no perdre.
Uns informes, perfectament filtrats, dies abans de les sessions del debat, van planejar-hi en les diferents intervencions. La veritat és que això dels informes fa mal a tots plegats. A una classe política molt mediocre, a un govern que ja pensa més en les eleccions de l’any vinent, i sobretot a la gent del carrer que encara creu que això de la política és alguna cosa més seriosa del que alguns pretenen que sigui.
Son aquests informes exclusius, només, de l’actual govern? Malauradament no. Es divertit comprovar com CiU s’indigna quan ells saben, millor que ningú, que s’hi van dedicar durant 23 anys i que hi tornaran així que tornin a Plaça de Sant Jaume (banda mar i banda muntanya).
També vans ser notícies els sms de ses senyories. Un senyal més que el nostre país no acaba de ser normal del tot.
Joan Carretero i Reagrupament
M’agrada la il·lusió que s’ha creat al voltant de Reagrupament i d’en Joan Carretero. La celebració de la Diada Nacional, el referendum d’Arenys i l’assemblea constituent de Reagrupament ha injectat optimisme a un espai ideològic en ebullició constant i de guerra permanent entre capelletes.
Afirmo que m’agradaria creure en el projecte, no tinc per què dubtar-hi. Però em recorda molt al model Colom-Millet. La independència com a únic eslògan i com a únic argument. Tots sabem quina consideració tenia l’independentisme parlamentari amb en Colom al capdavant. Volem tornar enrera?
El país no és independentista. Si algú vol que això deixi de ser així cal treballar de baix a dalt per aconseguir-ho i amb alguna cosa més que frases brillants i ocurrents.
L’espai sobiranista està fortament polaritzat i dividit. Pocs i barallats. Un mal ticket de presentació. Reagrupament pot treure vots a Esquerra i a CiU, però no farà crèixer els escons sobiranistes. Si algú realment es vulgués dedicar a això es pensarien projectes de suma, integradors i no tot el contrari com fins ara. Aquest espai s’està convertint en una riota amb la derrota i el pessimisme com a consigna. M’agradaria equivocar-me i estic desitjant escoltar veus que creguin el contrari.
MILLET
Diu Felip Puig, gran patum on les hi hagi, que “l’afer Millet no ha de ser objecte de confrontació política i si de reflexió”. La declaració és molt bona i m’agrada. Puig no intenta desvincular el seu partit d’aquesta trama, per molt que els indicis assenyalin permanentment en aquesta direcció, sinó que a més dona explicacions perquè una fundació cultural li passa uns diners a una fundació d’un partit polític.
Millet ha estat el mirall d’això que aquí ens agrada tant d’omplir-nos la boca: de la societat civil. I ara ens adonem que els grans prohoms de la societat civil catalana són tant o més corruptes que Jesús Gil. Aquests dies em diverteix molt llegir el bloc del gran Manuel Trallero. No som millor del que ens pensem. Fins i tot el Barça, en la seva millor temporada de la història se li acut perdre el temps, espiant vice-presidents. Quin país!
Si volem credibilitat amb Millet han de caure molts altre mites, cortines i catifes. No pot ser que a uns immigrants sense bitllet de tren els persegueixi la policía catalana, mentre que el senyor Millet continua fent el que li dona la gana i van sortir documents del Palau com si d’un servei de recollida de paper per reciclar es tractés.
Millet i la seva gent mereixen el pes de la justícia, sinó estem enviant un senyal clar a les noves generacions: Millet és el model a seguir.
Puig i CiU haurien de ser els primers interessants en ser el màxim de transparents amb aquest tema sino volen que això pugui suposar un llast per al darrer intent d’Artur Mas. I pel que sembla la guardia pretoriana convergent tanca files amb Colom. Sincerament crec que és un error i una mala notícia.
El proper dia 27 Alemanya està cridada a les urnes per escollir el nou govern federal. Aquestes eleccions suposaran a més de decidir la persona que liderarà el país per sortir de la crisi, com per valorar la feina feta per la grosse koalitzion entre la CDU de la cancellera Merkel i SPD del ministre d’exteriors Steinmeier.
Els sondejos assenyalen que la cancellera Merkel estaria en condicons de recollir un suport i un recolzament superior al dels socials-demòcrates per haver liderat el govern de concentració durant la darrera legislatura.
Fins i tot l’únic debat cara a cara dels dos super candidats ha estat de poc voltatge on ni tant sols va haver -hi sang ni cops baixos. Un debat molt a l’alemanya. Tampoc podia ser d’una altra manera perquè els dos partits han governant conjuntament durant prop de 4 anys.
Això faria pensar en que les espectatives dels partits menors són bones? Segons per quin. Sembla que hi ha un posicionament comú en rebutjar un front CDU i els liberals de la NLP a la cancelleria. “Com pot ser que aquells que han provocat la crisi, ens puguin portar fins al final de la mateixa?”. Mentre que els Verds i el partit d’Oskar Lafontaine (hereu del partit comunista) respiren amb optimisme els bons resultats que han obtingut fa dues setmanes als Lander del sud i l’oest.
Mentre la cancellera Merkel apareix més presidencial que mai en el material gràfic de campanya amb un fons negre on destaquen els seus vestits llisos ja siguin verd o violat, el candidat social demócrata dona un aire més informal sortint a les fotos sense corbata. Cal dir que hi ha un cert ascendent de la política alemanya sobre la catalana, ja que el candidat Steineier té un semblant molt proper a l’ex-conseller de cultura Ferran Mascarell. Anècdota? En política mai.
Sembla que el partit dels Verds ha viscut un relleu de lideratge sense traumes després de la marxa de Joshka Fischer, el gran senyor diplomàtic, dedicat ara a la universitat i les seves conferències milionàries, l’òpera i les noies joves.
El cas de la CDU és un paradigma de partit de centre dreta, social-cristià i moderat que es troba cómode en l’espai electoral del centre cap a la dreta, obertament i indispensablement europeista, que ha donat grans estadistes i grans prohoms i prodones. Contrasta doncs amb el Partit Popular espanyol que ha basat les seves credencials en l’atlantisme més americà, el seu posicionament extrem i amb un estil dur (massa?) i negatiu en moltes issues i .
Sembla que en l’actual PP no hi ha lloc de l’anhelat centre. La situació de figures rellevants com Gallardón y Piqué deixen pocs dubtes al respecte. Aquesta estratègia al PP li ha garantit el vot mobilitzat dels seus fervents defensors en les cites electorals. Però alhora li dificulta l’entrada de capital humà i clientela nova.
Els somriures, la no crispació i l’aposta per escenaris de futur amb un color diferent a la crispació i l’atmòsfera negativa poden engrescar també sobretot ara que sembla que cada cop els indecissos estan fugint del primer ministre Zapatero y del PSOE.
Un altre PP central, centrat i homologat a Europa és possible. La cancellera Merkel és un bon exemple a seguir.
