Europa, en construcció

euro citizen flag

Exactament com el títol del documental de León de Aranoa. Europa ha viscut moments i canvis trascendentals en la seva curta història. En poc més de 60 anys els europeus hem substituït l’autodestrucció basada en enfrontaments sobre l’eix Alemanya, França, Anglaterra i algún cop l’Estat espanyol, per un projecte comú d’integració i cooperació.

El 1919 el Tractat de Versalles suposava la fi de les hostilitats i el segell de pau de la primera Guerra Mundial. Però alhora, posava unes condicions de reparació i humiliació per al poble alemany mai vistes abans. Hitler les va saber utilitzar en favor de la seva causa política i en va extreure tot el suc fins a donar pas a la segona Guerra Mundial.

Després dels judicis de Nuremberg, la Guerra Freda, la caiguda del Mur de Berlín i el col·lapse de l’òrbita soviètica, ens trobem en un moment present inimaginable tant sols 30 anys agans: en diverses sessions del Consell de Ministres de la Unió Europea França sovint delega el seu vot al ministre alemany i viceversa. No està malament veritat?

Si les passes fetes fins ara, estarien en consonància amb el que defensaven Monet i Schumann entre d’altres Pares Fundadors, el procés de construcció política europea està alentit i en un carreró sense sortida.

Era molt fàcil quan l’Imperi de Bush volia sotmetre “els aliats” a la seva política internacional de guerra preventiva, defensar una mirada europea de les relacions internacionals amb un perfil propi i un component bàsic de multilateralisme. En aquest context l’eix franco-alemany va treballar més unit que mai per oposar-se a la idea d’unilateralisme polític i militar de l’administració republicana. El cas de l’Iraq n’és un exemple.

Els Estats Units pressionaven la Unió Europea per tal d’accelerar l’entrada dels països de l’antiga òrbita comunista i sobretot amb l’entrada de Turquia dins la Unió. Aquestes maniobres van ser vistes des del nucli impulsor d’una veu europea pròpia en les relacions internacionals, com una frenada important al procés de construcció polític europeu. El president Chirac fou, durant uns anys, el loney ranger defensor d’aquests postulats: si entraven els països de l’est i Turquia (aliats històrics dels Estats Units), el procés de construcció europea es veuria neutralitzat i condemnat al fracàs, sense capacitat de representar una alternativa nítida i clara a la manera d’entendre els afers internacionals, segons Washington.

No només es tractaria d’una paràlisi gairebé definitiva del procés de construcció política d’Europa al món, sinó que ho era també, de facto, de la construcció de les eines i mitjans que Europa necessitava dotar-se Europa per tenir aquesta veu diferenciada. Estem parlant d’una organtizació de defensa íntegrament europea, amb la finalitat de contrapesar la tot poderosa maquinària de defensa nord-americana, que condiciona de manera fonamental i exclusives els equilibris i les coalicions en els afers internacionals. Un exemple important pot ser la posició europea davant el conflicte àrab-israelià. Tot i que Europa és la que aporta més recursos econòmics i financers a la zona, la seva influència en el conflicte és del tot nul·la. Sinó que li preguntin a l’actual minister d’exteriors del primer ministre Zapatero, quan era l’enviat de la UE a la zona.

Des dels Estat Units es recorda als europeu, sovint i amb raó, la implicació americana decisiva de l’imperi en la segona Guerra Mundial, en el cas de les guerres de l’antiga Iugoslàvia, i en els casos de Somàlia i Rwanda, mentre l’actitud dels propis europeus era de divisió absoluta o consistia a mirar cap a una altra banda amb por i temença de prendre decisions en conflictes que li eren del seu negociat.

Amb la nova doctrina Obama que aposta pel multilateralisme en les relacions internacionals, i liquida la doctrina de la guerra preventiva de Bush, Cheney, Rice, Rumsfeld, Wolfowitz, Perle i companyia, sembla que la necessitat europea de disposar de veu i eines pròpies en la comunitat internacional no és tant ingent. Però sincerament crec que ens equivocaríem si acceptessim altre cop, que en afers internacionals, seran els americans qui vinguin al nostre rescat en moments de crisi, com en el passat i els qui portin la bandera del lideratge.

Això vol dir que, més que mai, Europa continua necessitant una veu i uns mecanismes propis: veu pròpia i única (entre els 29 estats membres) i exèrcit europeu (no subordinat a les directrius de la NATO). Coordinar i consensuar posicions comunes entre els 29 no és tasca fàcil, però Europa disposa d’experiència diplomàtica per harmonitzar veus de països grans i petits, pro-europeus, pro-atlantistes i pro-russos, i el més importants interessos contraposats dels països membres.

No només en les relacions internacionals Europa s’hi juga el seu esdevenidor, també ho és en un tema tant important i sensible com és el de l’energia i el seu subministrament. Quan Russia decideix tancar l’aixeta del gas, o del petroli, Europa queda indefensa i sense capacitat de reacció.

Si els ciutadans entenguèssim que en les properes eleccions al Parlament Europeu es decidissin issues d’aquesta magnitud l’interès per aquestes eleccions seria molt més important. Però Europa encara està en construcció i no sap què vol ser de gran.

Mentre funcionem amb un executiu – la Comissió Europea- que està pensada per garantir el joc d’equilibris i influències dels estats, i per gestionar i no per liderar la Unió; tenim un Parlament que exerceix les seves potestats a mtiges; i Brusel·les s’ha convertit en la segona seu més important de les franquícies de lobbys del món.

Europa s’està construïnt desde les el·lits i poc des de la ciutadania. Aquí hi ha una altra de les claus per entendre perquè aquestes eleccions desperten poc interés.

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Europa, en construcció

  1. Higini ha dit:

    Creus que tindrem els Estats Units d’Europa?

    • Toby Ziegler ha dit:

      És el camí de futur.
      Malauradament no avançarem en aquesta direcció fins que una altra crisi, a l’estil Guerra de l’ex-Iugoslàvia, demostri altre cop als dirigents dels nostres estats de la necessitat de dotar-se d’autonomia i veu pròpia en el moment actual de les relacions internacionals.

      L’ideal federalista encara està lluny i verd.

      I tu com ho veus?

  2. Higini ha dit:

    Vull pensar que hi avancem fent allò de “dos passos endavant i un endarrera, dos endavant, un endarrere…”

    Però darrerament sembla que només fem passos enrere…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s