inCATisfacció

1850espanya6hh

El procés de construcció política del país, remprès d’ençà l’aprovació de la Constitució espanyola, ha viscut etapes diverses però amb un comú denominador: és realment difícil canviar l’estructura d’un estat que no vol canviar i que només es reconeix quan es mira al mirall marcant paquet uniformitzador.

N’hi ha veus polítiques i acadèmiques que afirmen que no és possible repensar el pacte de convivència, que aquest ja es firmà amb la Constitució de 1978 i que si algú vol un nou pacte cal anar a la reforma constitucional. Això és el mateix que dir que la Constitució és intocable i que no es pot reformar. Però aquestes mateixes veus, obliden premeditadament, que no hi ha pacte possible sense parts iguals i el pacte constitucional de 1978 és un pacte de desiguals, i no és un pacte de territoris que conflueix en un estat unitarista.

L’anomenat “estat de les autonomies” ideat i concebut per frenar qualsevol avenç polític “perifèric”, no ha tingut cap problema per inventar-se banderes, himnes, parlaments i delimitacions geogràfiques -d’alguns, però ha suposat un llast per als “diferents” i una amenaça permanent a la unitat de l’estat si es feien segons quines propostes.

No menteixo a l’afirmar que la implementació del model autonòmic s’ha fet sempre a la contra d’un poder polític propi per a Catalunya i Euskadi; amb desconfiança política i amb un fre de ma posat pels dos grans partits espanyols, que en definitiva posaven les regles del joc i eren els garants de què tot avancés sense canvis. Tot i això n’hi va haver uns que van aconseguir disposicions transitòries que blindaven els seus drets històrics, però aquests no van ser els representants catalans.

S’ha intentat avançar segons les eines, l’oportunitat, la força i fins i tot la murrieria, segons el moment polític, però gairebé sempre amb el mateix resultat final. El problema de fons, doncs, continua sense resoldre’s; avui no hi ha més cohesió territorial a l’estat que el 1978 i l’encaix és política ficció, no es veu en l’horitzó, ni hi ha ganes.

El President Pujol es va trobar un país que ni tan sols s’aguantava pels fils. Com escrivia el poeta “tot està per fer i tot és possible”. Pujol el va començar a reconstruïr a la seva manera durant 23 anys. I no va fer poc. L’estratègia del “peix al cove” i del “pacte abans que res” defineixen els trets caraterístics d’aquesta etapa. Hi havia altres opcions? Parafrasejant el President: “ara no toca”. Aquesta no és la intenció d’aquest article.

Va col·laborar amb els governs espanyols de torn; en moments delicats va demostrar que el patriotisme català, no era excloent amb el sentit d’estat espanyol. Un exemple d’això són els Pactes de la Moncloa, el 23-F o l’entrada de l’Estat espanyol a la UE quan el PSOE estava colgat d’escàndols. Pujol posava el nacionalisme català al servei de l’estat en moments claus. Casualment mai fou a l’inrevés: el nacionalisme espanyol mai ha fet pinya amb la construcció del país. El catalanisme ha estat reiterada i cansadament lleial a la causa de l’Estat espanyol. Tot i això no deixa, ni deixarà mai, de ser sospitòs habitual.

El nacionalisme català va resistir, isolat amb el basc, la LOAPA; en moments puntuals (com el cas de Banca Catalana o en els inicis de TV3 i Catalunya Ràdio) va enfrontar-se institucionalment al govern espanyol per després tornar a cercar acords amb un PSOE afeblit de poder i sobrat de porqueria i corrupció; després va haver-hi festeig consentit i consumat amb la dreta d’Aznar, en la intimitat es clar, per finalment ser repudiat més tard. Un únic objectiu al darrera: avançar en la construcció política de Catalunya.

Els tímids avenços del model autonòmic han arribat sempre en funció de si hi havia majoria parlamentària (allà, però també aquí). La construcció del país també s’ha fet sobre les mateixes coordenades. Quan hi havia partit, gairebé sempre es jugava en camp contrari, amb menys jugadors i àrbits comprats, però quan no hi havia partit només hi havia la possibilitat de la retirada a les casernes d’hivern i esperar una oportunitat millor en el futur.

Això ho va voler canviar el primer govern català d’esquerres d’ençà de la Segona República: la construcció del país havia d’estar per sobre de cojuntures electorals i partidistes i s’havia d’elevar a un nivell institucional. La construcció del país podia ser una realitat si es feia de manera lleial i d’acord a les regles establertes. Calia buscar un pacte global de convivència i respecte mutus.

Des de Catalunya, només es tenia una única eina, però molt potent: la unitat de les forces polítiques catalanes i una sola veu que presentès a Espanya la seva proposta de convivència. Catalunya tornaria a ser respectada. Volia romandre dins l’estat però volia tenir veu i ser escoltada i respectada.

Sabem a hores d’ara, que la proposta catalana va ser rebuda amb un gran clima d’hostilitat per la societat espanyola. Després va arribar allò del “cepillado y bien cepillado” en el seu tràmit parlamentari espanyol; el pacte Zapatero i Mas en una nit freda d’hivern a la Moncloa i ara només queda l’espasa de Demòcles que el Tribunal Constitucional, prepara, ara sí a la tercera va la definitiva, la retallada final.

Sabem també del procés negociador del nou sistema de finançament… Passi el que passi, la resposta i el resultat sempre són els mateixos. Tornen a guanyar els de sempre. Sabem també que els bascos primer amb la proposta de nou estatut i després amb la proposta de referendum, han obtingut com a resposta un cop de porta contundent.

Arribats a aquest punt tres reflexions obligades:

La primera. Seguint les regles i els procediments establerts, o sense seguir-los:el resultat és el mateix; immobilisme. L’Estat de les autonomies dona de si el que dona. Serveix per al que serveix. Però no ha deixat mai de ser el que és: un paradigma antic i sobrepassat per les circumstàncies. L’Estat espanyol, legítimament, no vol entendre de diversitat, ni pluralitat política. Cal repensar un nou model de convivència amb Espanya, però també les formes com aconseguir aquest model.

Segona: Els grans partits espanyols tenen molt clar quin és el seu “interés general” i quines són les línies vermelles que no travessaran mai. Sé que cansa recordar la màxima de Pla, però la seva capacitat descriptiva fou sensacional: “allò més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Els dos grans partits es posen d’acord i són el mateix, en allò essencial: tan és que es digui LOAPA; limitar el sostre competencial de les autonomies; prohibir l’ús de les llengües perifériques en les institucios polítiques de l’Estat; interposar recursos d’inconstitucionalitat amb finalitats ideològiques i polítiques; aprovar tractats internacionals que limitin la potencialitat de l’aeroport de Barcelona; les accions decidides contra les seleccions esportives; o per exemple el nou govern d’Euskadi en són uns bons exemples.

Vull aclarir que no estic acusant ni fent un judici de valor negatiu dels partits espanyols, al contrari. Només constato.

Tercera reflexió: M’agradaria que aquesta maduresa política en els grans partits espanyols tingués la seva traslació a casa nostra. Què fa falta perquè els partits polítics catalans tinguin sentit d’estat català i defineixin quins són els objectius irrenunciables?

El procés d’el·laboració de la nova “constitució” d’un país, és on s’han de sumar tots els esforços i situar a primera línia el millor de cada casa. La única força que el país tenia per afrontar amb garanties una operació d’aquesta magnitud era la unitat de les forces polítiques. Però ha estat l’interès partidista a curt termini que ha acabat dinamitant qualsevol possibilitat d’èxit d’aquest procés. I això diu molt sobre nosaltres, com a país i com a societat.

Els espanyols han jugat una estratègia guanyadora. Ens coneixen molt. Mentre els catalans es barallaven, i continuen barallant-se entre ells per la tàctica miop i a curt termini.

En el procés d’elaboració del nou Estatut han pesat més els interessos de partit que els interessos de país. Això explica l’actual situació de desencís sobre la classe politica catalana.

Algú s’imagina el Partit Socialista d’Astúries assegut a la taula negociadora d’un nou estatut, en la part negociadora de l’Estat? Com és possible que un partit que ha aprovat la proposta d’Estatut a Catalunya, digui al dia seqüent que caldrà retallar per adequar-lo a la Constitució?

Algú creu que l’Estatut s’havia de pactar a Madrid, entre Zapatero i Mas a esquenes del Parlament i del Govern, a canvi del cap del President Maragall i d’una foto?

Com es pot entendre que Esquerra, que en bona part, és la mare ideològica, biològica i intelectual de la criatura acabi fent un espectacle i acabi expulsada del Govern?

I algú encara no entèn el perquè del creixement del malestar i la insatisfacció política. Compte que aquesta sensació és molt més sentida en l’espai catalanista-nacionalista-sobiranista.

No sé si l’espai sobiranista creix o no. Està clar que hi ha un alt grau d’inCATisfacció. Sí que sé que hi ha algú interessat a estendre aquesta idea, altre cop en benefici partidista. El que sí és cert és que la fragmentació d’aquest espai és cada cop més important. I sabem tots que a més fragmentació més residual un moviment esdevé.

Nou relat, relleu de lideratges, sava nova, aire fresc, societat civil, vitalitat, rigor, sensatesa i sobretot capacitat d’implicar emocions i sentiments… son algunes de les coses imprescindibles i essencials per tornar a començar…

Sense una classe política madura, almenys com l’espanyola, no cal que ens plantegem cap altre pas endavant cap a la sobirania, perquè tindrem la partida perduda abans de començar. No és un missatge de rendició. És un crit d’optimisme a la ciutadania en favor d’un acte de responsabilitat. Com deia el gran mestre Ramon Barnils: la política és prou important com per deixar-la, només, en mans dels polítics.

Hem esdevingut caïmites del nostre potencial. No ens calen adversaris. Amb nosaltres sols en tenim prou per posar pals a les rodes. És el que ens mereixem? Pot ser ens aniria bé a tots plegats que Mayor Oreja fos el futur president de la Generalitat i Rosa Díez la nova Secretària de política lingüística… segur que ens deixavem de romanços…

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a inCATisfacció

  1. Natxo ha dit:

    M’ha semblat un magnífic article, Toby. Impecable. Em sento molt identificat amb tot el que dius. Jo em sento molt decebut dels partits polítics de casa nostra, i esxactament per això que has explicat tan bé.

  2. Joangi ha dit:

    Toby, ni el Josh ni el Leo ni la C.J haguèssin estat més brillants !
    Fins i tot la Margaret m’ha comentat que aquest noi en sap molt d’escriure…i de pas comentava que ella mai es posaria unes ulleres tant grans, que si vols, t’assessora ! Je, je,..
    Seriosament, no sé perquè , però els catalans no ens creiem el poder que podem arribar a tenir per canviar les coses. I els altres estàn massa implicats en conservar privilegis personals o en emprenyar-se amb els que no pensen el mateix que ells. I no parlo de ideologies contraposades, sinó del rídicul que resulta la sub-sub-sub divisió que existeix entre els independentistes catalans.

  3. JORDI ha dit:

    Jo també estic totalment d’acord….. i realment, no hem deixat res a mans dels polítics catalans, simplement ho han segrestat i s’ho han fet seu. I, com es veu, els ciutadans independentistes no és que estem sub-sub-sub dividits, simplement, passem d’anar a votar i ens dediquem a altres coses més profitoses. Hauriau d’estar en els Consells Nacionals de partits com ERC o del PSMenorca….. (dels quals he format part) com es canvia d’opinió i de postures en temes concrets i com es perden els principis i els objectius de pais quan hi ha poder i sou públic a repartir – més del 90% dels membres d’aquests Consells Nacionals són avui dia càrrecs públics de confiança i el seu sou – en la majoria dels casos molt més alts que els que tenien abans de ser-ho – depenen de que votin el que volen els socialistes….. tant a Catalunya com a les Illes. I aquests no tenen cap intenció d’avançar gens ni mica cap a la independència. Res, jo ja estic desenganyat dels polítics i he decidit no votar mai més fins que pugui votar a una persona i no a unes sigles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s