Ted Kennedy (EMK), el sobrevivent de la història

Se’n va un dels grans. Un altre?  Malauradament si. I cada cop queden menys representants d’una generació d’homenots que van escriure unes les pàgines de la història més només

La nissaga Kennedy és un exemple excepcional, d’allò que avui dia sembla molt difícil que es torni a repetir: la construcció d’un imperi, des d’uns orígens precaris, mitjançant les lleis de l’esforç permanent, la dedicació total i el treball dur.

Un referent del segle XX que es consolida a l’entorn de la figura de Josep P. Kennedy. El patriarca. Va sentir en pròpia pell el menyspreu de l’el·lit nord-americana de l’època i es va conjurar perquè la seva família i els seus fossis respectats per sempre més. La seva obra encara perdura. Tot un èxit. Malgrat tot.

Va inculcar els seus fills un lideratge moral molt marcat, el compromís social i també un interès especial per la filantropia i el saber. Havien de ser els millors en tot allò que fessin. Tots aquests esforços eren la dignitat que se li havia negat en moltes ocasions a la família. Aquest era el camí cap al seu “Dorado” particular. Les tensions paterno-filials no van ser mai poques. Vehement, pragmàtic i entregat a la seva devocíó i a la seva causa: les filles i els fills, aquests van arribar a tèmer la figura paterna.

Un cognom vinculat a la mística, el servei públic, el poder, la influència, la diplomàcia, les conspiracions, els afers obscurs, les passions més humanes, els excessos i la tragèdia. Però també el cognom que ha escrit la història del seu temps.

La capacitat d’aglutinar els millors dels millors – els Schlesinger, els Sorensen, els O’donell -per a les primàries de la campanya presidencial del 1960; una campanya que tornava a posar els exclosos al centre dialèctic; una campanya que els estigmatitzava com els candidats del Vaticà; les visites a les mines, les barraques, els ghettos i als llocs més miserables i els seus compromisos per erradicar la pobresa i l’esclavitud de l’Amèrica profunda; el respecte que van aconseguir per part dels seguidors de Luther King per fer front a la qüestió racial; la gestió de la crísi dels misils cubans de 1962; el símbol de l’Ich bin ein Berliner; la capacitat d’entendre’s amb els liders del PCUS; la seva relació ambivalent respecte del Comité d’Activitat Antiamericanes i el Partit Comunista; el seu enfrontament als falcons del Pentagon i a la indústria armamentística; les investigacions federals contra els usos mafiosos de sindicats i organitzacions criminals van seduïr l’opinió pública mundial i van elevar a la categoria de Déus una família que no deixaria indiferent a ningú.

També va haver-hi grans moments de controvèrsia sobre què feien els Kennedy en el seu temps lliure, o com els negocis familiars van teixir un xarxa clientelar sense precedents.

El primer gran cop a la família fou l’accident d’avió que va matar, durant la Segona Guerra Mundial el germà gran; després la commoció per l’assassinat a Dallas, del president JFK; així com l’assassinat del seu germà petit quan en un moment important  per a les primàries demòcrates per a les eleccions presidencials del 1968. Aquest cop va replegar la família només per als íntims. Les germanes van accentuar les seves activitats benèfiques en favors dels desafavorits. L’únic que continuà fou Ted Kennedy, amb una carrera fulgurant com a Senador per Massachussets mantenint els trets que havien carateritzant els seus germans en la vida pública: compromís amb els desamparats i els més exclosos.

Ted Kennedy no va deixar mai indiferent ningú. El gran referent i alhora el gran adversari. Avui Republicans, Demòcrates i diria que un gruix molt important de la societat americana ploren la mort d’un dels grans del segle XX. Ja no es fan nissages, ni imperis ni homenots i donotes com ells.

Avui em ve a la memòria la fotografia d’una família de desposseïts que davant el pas del tren funerari de RFK, van posar-se al costat de la via del tren. Bruts, prims i plens de misèria, rendien tribut amb allò que només tenien: el seu respecte amb el cap cot i el sentiment que ja ningú s’ocuparia d’ells. Doncs sí que encara hi ha gent que treballa per als exclosos. Ted Kennedy en va ser un abanderat. Avui abaixo el cap, miro al terra i ploro i homenatjo la marxa d’un dels més grans.

Destacar la seva llarga trajectòria en un intervenció és reduïr-ho tot. Però recordo l’impacte que em va causar la seva intervenció a Denver, en la Convenció Demòcrata que va designar Obama com a candidat presidencial. Se li va retre homenatge i va fer un discurs on clarament s’observava que Obama era el continuador del gran somni i de la gran esperança que van representar els Kennedy. Moments excepcionals plens d’intensitat.

Ha marxat un dels grans. S’ha reunit finalment amb els seus. Aquí mentrestant hem perdut molt. Som més febles i estem més indefensos i fràgils. Necessitem que torni una generació que faci de l’esforç i el sacrifici una manera de viure i de treballar pels altres. Ens hi juguem molt. En temps difícils, l’esperança i la perserverànça és el que ens queda.

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Ted Kennedy (EMK), el sobrevivent de la història

  1. Sergi ha dit:

    Tens raó: aquí a casa nostra ens falten figures d’aquest tipus. Carismàtiques, treballadores i dedicades al servei públic i no a servir-se públicament. Algú per qui diguis “val la pena” i no “quina pena”.

  2. Higini ha dit:

    La visió dels polítics de la societat espanyola i de l’americana no té res a veure. Les reaccions que he vist per la mort d’en Ted no me les imagino aquí per l’Anasagasti, en Pere Macias, en Carles Bonet, en Fernández Díaz o l’Isidre Molas, per exemple -i amb tots els respectes-.

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Coincideixo amb les vostres reflexions: Higini el que diu en Sergi sobre el carisma, el tarannà i la voluntat de servir, serveixen per definir si una personalitat política pot arribar a ser estimada i sentida per la ciutadania o no.

      No parlo de política ficció al dir que a casa nostra hi ha hagut polítics molt estimats i que van deixar petja com els Kennedy. Avui dia seria un miratge. Però els somiatruites que quedem, no ens podem permetre el luxe de no posar el nostre granet de sorra per a que això torni a passar.

      Abraçada!

      Toby Ziegler

  3. Retroenllaç: Obama i la reforma sanitària « Tobyzieglerwh’s Blog

  4. Retroenllaç: Obama y la reforma sanitaria « El blog de Toby Ziegler en castellano

  5. Retroenllaç: Obama and the Health-care reform « English Toby Ziegler's Blog

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s