Apunts breus

Alemanya camí del nou govern

angela merkel

En l’anterior apunt ens vam referir a les eleccions de la locomotora principal i del cor d’Europa. Dels resultats es desprenen alguns fets destacables. En política no assumir la derrota i mirar cap a una altra banda, comporta més derrota i més dolor.

És el que li ha passat a l’SPD. Schroëder va ser un bon canceller en termes generals, però la delicada situació econòmica del país (que estava en recessió el 2005) i la llarga xifra d’aturats van restar-li suports enfront la candidatura de canvi que representava aleshores Angela Merkel.

Tot i la derrota, l’SPD no es va voler apartar del poder. Les maquinàries partidistes arreu, tenen aquestes coses. Costa molt arribar al poder, però costa més encara tornar a casa i continuar la vida allà on la vas deixar. Però l’aparell es va imposar al sentit comú i ara l’SPD paga el plats trencats: votants que s’han quedat a casa i d’altres que han fet confiança el partit d’Oskar Lafontaine, el “darrer gran pragmàtic d’Europa” .

L’SPD ha perdut quatre anys, que hagués pogut aprofitar per renovar i enfortir la seva alternativa i el seu lideratge. Ara tocarà fer els deures que no es van voler fer fa uns anys, i ara seran més dolorosos a nivell intern. La travessa del desert ha començat.

Això és defecte exclusiu de la maquinària partidista de l’SPD? No pas. El sistema partitocràtic no té capacitat de sorprendre’ns, ells si que en saben de pragmatismes.

Perl altra banda la cancellera Merkel surt reforçada i després d’anular l’oposició social-demòcrata ara vol berenar-se els liberals. Crec sincerament que ho farà. El magnetisme i la personalitat que desplega s’encarregaran de la resta. Alemanya està agafant embranzida econòmica i en un escenari de velocitat de creuer i de recuperació dels indicadors econòmics ens fan concloure que tenim Merkel per molt de temps. Fins i tot ens regalaran una classe magistral de relleu de lideratge tranquila i gens traumàtica. Al temps em remeto.

Debat de política general

president montilla

La darrera setmana també vam assistir al darrer debat de política general del Parlament de Catalunya. Un president prudent, fins aquí cap novetat, però suficientment collat per la situació econòmica, el seu entorn més immediat que no l’aparta dels fulls escrits, la manca de competències reals per treure el país de la situació de crisi abans que altres, i un líder de l’oposició que sempre fa els seus deures i disfruta en l’esgrima dialèctica parlamentària.

Torno a defensar aquí que el President sense papers al davat guanya més, tot i que també s’arrisca més. I ja sabem que, sovint en aquest món, a vegades no es tracta tant de guanyar, com no perdre.

Uns informes, perfectament filtrats, dies abans de les sessions del debat, van planejar-hi en les diferents intervencions. La veritat és que això dels informes fa mal a tots plegats. A una classe política molt mediocre, a un govern que ja pensa més en les eleccions de l’any vinent, i sobretot a la gent del carrer que encara creu que això de la política és alguna cosa més seriosa del que alguns pretenen que sigui.

Son aquests informes exclusius, només, de l’actual govern? Malauradament no. Es divertit comprovar com CiU s’indigna quan ells saben, millor que ningú, que s’hi van dedicar durant 23 anys i que hi tornaran així que tornin a Plaça de Sant Jaume (banda mar i banda muntanya).

També vans ser notícies els sms de ses senyories. Un senyal més que el nostre país no acaba de ser normal del tot.

Joan Carretero i Reagrupament

Joan Carretero

M’agrada la il·lusió que s’ha creat al voltant de Reagrupament i d’en Joan Carretero. La celebració de la Diada Nacional, el referendum d’Arenys i l’assemblea constituent de Reagrupament ha injectat optimisme a un espai ideològic en ebullició constant i de guerra permanent entre capelletes.

Afirmo que m’agradaria creure en el projecte, no tinc per què dubtar-hi. Però em recorda molt al model Colom-Millet. La independència com a únic eslògan i com a únic argument. Tots sabem quina consideració tenia l’independentisme parlamentari amb en Colom al capdavant. Volem tornar enrera?

El país no és independentista. Si algú vol que això deixi de ser així cal treballar de baix a dalt per aconseguir-ho i amb alguna cosa més que frases brillants i ocurrents.

L’espai sobiranista està fortament polaritzat i dividit. Pocs i barallats. Un mal ticket de presentació. Reagrupament pot treure vots a Esquerra i a CiU, però no farà crèixer els escons sobiranistes. Si algú realment es vulgués dedicar a això es pensarien projectes de suma, integradors i no tot el contrari com fins ara. Aquest espai s’està convertint en una riota amb la derrota i el pessimisme com a consigna. M’agradaria equivocar-me i estic desitjant  escoltar veus que creguin el contrari.

MILLET


Felip Puig

Diu Felip Puig, gran patum on les hi hagi, que “l’afer Millet no ha de ser objecte de confrontació política i si de reflexió”. La declaració és molt bona i m’agrada. Puig no intenta desvincular el seu partit d’aquesta trama, per molt que els indicis assenyalin permanentment en aquesta direcció, sinó que a més dona explicacions perquè una fundació cultural li passa uns diners a una fundació d’un partit polític.

Millet ha estat el mirall d’això que aquí ens agrada tant d’omplir-nos la boca: de la societat civil. I ara ens adonem que els grans prohoms de la societat civil catalana són tant o més corruptes que Jesús Gil. Aquests dies em diverteix molt llegir el bloc del gran Manuel Trallero. No som millor del que ens pensem. Fins i tot el Barça, en la seva millor temporada de la història se li acut perdre el temps, espiant vice-presidents. Quin país!

Si volem credibilitat amb Millet han de caure molts altre mites, cortines i catifes. No pot ser que a uns immigrants sense bitllet de tren els persegueixi la policía catalana, mentre que el senyor Millet continua fent el que li dona la gana i van sortir documents del Palau com si d’un servei de recollida de paper per reciclar es tractés.

Millet i la seva gent mereixen el pes de la justícia, sinó estem enviant un senyal clar a les noves generacions: Millet és el model a seguir.

Puig i CiU haurien de ser els primers interessants en ser el màxim de transparents amb aquest tema sino volen que això pugui suposar un llast per al darrer intent d’Artur Mas. I pel que sembla la guardia pretoriana convergent tanca files amb Colom. Sincerament crec que és un error i una mala notícia.

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada ha esta publicada en Comunicació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Apunts breus

  1. Lluís ha dit:

    Molt bones,
    jo no crec que RCat divideixi, al contrari. Per natura i per base Reagrupament només pot pactar amb ERC i CiU i molt electorat descontent que no ha anat a votar des de fa anys ho farà a Reagrupament.

    Aquests provablement acabaran pactant amb CiU i espero que també amb ERC, la seva tasca serà anar fent pressió i donar tocs d’atenció per a que des del nostre Parlament es treballi per assolir la independència.

    Ara toca donar un pas important, l’objectiu el tenim i sabem on cop anar-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s