Obama i la reforma sanitària


El Senat nord-americà fa unes hores que acaba de donar llum verda a la llei que recull el projecte de reforma sanitària que impulsa el president Obama. A partir d’ara caldrà harmonitzar la llei del Senat amb la del Congrés. Però amb els demòcrates en majoria a les dues cambres, sembla difícil que la llei resultant no rebi el segell i la signatura del Despatx Oval.

Moment històric? Frau massiu? El que queda clar és que el debat ha polaritzat, i de quina manera, el primer any de l’administració Obama. No s’ha defugit cap debat, ni s’ha evitat anar a les trinxeres. Pro i contra reformistes han agafat el “bou per les banyes” i han anat per feina. De tot el procés, fins al moment present, podem destacar i extreure conclusions al voltant de:

– l’encert en el vigor i l’impuls inicial de la proposta. Al mes de març la proposta es va introduir al Congrés, amb una campanya paral·lela intensa de town-hall meetings amb el President debatint a l’entorn dels per quès de la reforma. Això va servir per posar unes històries, uns noms i cognoms, unes imatges als excessos de les companyies asseguradores i a les perversions del sistema actual. L’opinió pública no podia ser més favorable.

– El 20 de gener va prometre el càrrec el 44è president del Estats Units. Però al mateix temps es va alçar el peu de l’accelerador de les organitzacions d’activistes que, porta-a-porta, havien aconseguit els vots necessaris per guanyar les presidencials el 2 de novembre de 2008, i que s’havien mobilitzat amb un èxit rotund d’ençà el 2006. Aquesta desmobilització ha tingut conseqüències: han baixat la intensitat de la veu de l’activisme pro-reforma en ple debat i confrontació de models i s’ha percebut un cert cansament de l’activisme, cedint espai, energies i protagonisme als contra-reformistes.

– La construcció d’una de les coalicions d’interessos més imponents i poderosa vistes mai en política americana: laboratoris farmaceútics, associacions de professionals sanitaris, mitjans de comunicació, la patronal de les asseguradores, i fins i tot els pro-life i els moviments religiosos han ballat al ritme d’una partitura escrita i pensada per al paper d’actor principal que ha jugat bé el Partit Republicà. Un GOP en hores baixes, amb les bases desencisades, sense lideratge clar i amb polifonies dissonants que no ajudaven a centrar els missatges. La pressió ha estat brutal en tots els àmbits. Tot s’hi ha valgut: des de l’ostentació pública -legal i legítima- de portar armes en els meetings pro-reformistes amb l’objectiu de coaccionar i acollonir l’adversari, passant per alguna mossegada de dits, esvàstiques feixistes, un ressorgimento nostàlgic de la mobilització dels grups socials que van garantir l’abrumadora victòria republicana de 2004 i el retorn del gran arquitecte de les presidències George W. Bush a la sala de màquines guanyant un poder més que notable.

– Les enquestes de valoració del president han baixat amb una rapidesa mai vista. La veu en sordina d’uns i la hiperactivitat dels altres han estat decisius. És en aquests moments on l’administració Obama ja no feia sentir la seva veu, ja no town-hall meetings, ni la humanització i personificació de la reforma, mentre que els republicans s’han mobilitzat com arreu com feia temps, també en el l’activisme 2.0 – #TCOT (Top Conservatives on Twitter) #SGP (Smart Girl Politics, un moviment de dones conservadores) o en menys mesura #STFU (Speak Thoughtfully, Frequently & Unafraid, parlar de manera desacomplexada defensant els postulats i directrius del partit, vaja un equivalent al “Passa-ho”. Ho mantens la iniciativa o te la mantenen els adversaris.

– Només la triangulació final de les crítiques a la reforma provinents del flanc esquerra del Partit Demòcrata, qualificant la reforma de farsa, d’engany i demanant la retirada del projecte, han donat l’empenta final a la Casa Blanca per tancar un acord amb la unanimitat dels Demòcrates al Senat. Howard Dean s’ha posat la camisa més progressista de totes acusant el president de mentir i d’abandonar els seus compromisos electorals. En algún moment de nervis Això ha estat l’eina que ha agafat el GOP amb el pas canviat, ja estaven pronosticant els resultats de les mid-term elections (novembre del 2010 on es renoven parcialment Congrés i Senat) i ha acabat desarmant la base contra-reformista.

Nota final sobre la intervenció del President després de l’aprovació de la llei al Senat:

Ha sobtat veure el President acompanyat només pel VP en un moment tant solemne com aquest. On eren els membres del cabinet? On era la seva guàrdia pretoriana, la que ha aconseguit arribar fins aquí (Rahm Emanuel)?

M’ha emocionat saber que la primera trucada del President un cop l’aprovació al sac fou a la vídua del Senador Ted Kennedy, la senyora Vicki Reggie Kennedy i el senyor David Turner, persona que va explicar la seva delicada situació a l’opinió pública. El President li va agraïr l’ajut i li va dir que situacions com les que ell patia tenien les hores contades. M’ha agradat també que el Senador demòcrata Byrd, un dels més històrics de la Cambra, en un altra época racista i del KKK, va votar a favor de reforma tot recordant el seu vell amic Ted Kennedy“.

La victòria encara no és tal. Ara queda harmonitzar els dos textos aprovats respectivament al Congrés i Senat. Tot fa pensar que la majoria demòcrata a les dues cambres ho facilitarà, hi ha persones, les més optimistes, que fins i tot afirmen, que l’opció pública s’incorporarà, ara per la porta del darrera, al redactat final de la llei. Veurem.

Tot cas cal reconèixer, allò que mols republicans temen. Si la reforma aconsegueix l’aprovació, el President Obama pot agafar un momentum que serà molt difícil de combatre. El premi nobel, la recuperació dels índexs econòmics així com la taxa d’ocupació, la segona part de la cimera de Hopenhaguen, que encara s’ha de jugar i on la Casa Blanca es guarda trumfos a la màniga, demostren que la filosofia Guardiola es guanyadora al 100%: nou estil, escolta activa, valentia, arriscar, donar la cara… ja voldríem moltes persones tenir a casa nostra un estil de lideratge com aquest.

Enviat per Toby Ziegler

Enllaços relacionats:

https://tobyzieglerwh.wordpress.com/2009/07/02/el-consol-duna-abracada-presidencial/

https://tobyzieglerwh.wordpress.com/2009/09/12/nou-curs-politic-mes-objectius-i-mes-il·lusio/

https://tobyzieglerwh.wordpress.com/2009/08/19/destils-i-tarannas-diferents/


Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Planeta Obama i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s