Artur Mas, president?



Artur Mas ha estat proclamat per tercera –última? vegada com el presidenciable de CiU per a les eleccions catalanes d’enguany. Es tractava de donar notorietat i interès informatiu a un acte important. Així allò que s’hagués pogut fer en un obrir i tancar d’ulls es va convertir en un esdeveniment mediàtic ben pensat i executat en tres moviments, que ha donat peu a que tots plegats n’estiguem parlant durant més de tres setmanes.


Primer acte: Introducció via Consell Nacional

Amb una escenificació d’acord amb els temps d’austeritat que marca l’actual partitura de la crisi, va voler posar-se la sotana de les grans ocasions que oferia un escenari únic: el Món Sant Benet (Bages). Sobrietat, discurs i zero idees noves.


Segon acte: AllegroCativistes

La nova eina 2.0 i espai-xarxa social marca de la casa per fer bullir les passions de la parròquia i mantenir la trempera inspirada en mybarackobama.com (el hub de xarxes socials que va bastir l’èxit sense precedents del 44è President dels Estats Units). Prensentació de nova identitat corporativa: nou logo, nous anuncis i nou (?) himne. Caldrà veure si a més de motivar els activistes propis, que ho estan i molt, cativistes és capaç d’anar més enllà i atreure persones de fora de l’organització estricta.


Tercer acte: Allegro-ma-non-tropo

Festa de proclamació del candidat. Feia temps que no veiem el President Pujol en acció, i no va decebre. Duran i Lleida va carregar contra els partits al Govern. I Mas va tornar a perdre una bona ocasió i l’interès dels media per llençar idees o propostes noves. Sí que val la pena destacar algún missatge de dignitat i compromís ètic:  “planteu cara als governants que hi són per manar i no per servir”. Molt bona.


El camí que ha portat fins aquí Artur Mas no ha estat de roses, precisament. Paint dues victories electorals sense la recompensa del poder, al fred de l’oposició, Mas ha sabut mantenir el seu lideratge, entre equilibris interns – no sempre fàcils, s’ha guanyat l’herència que el Pare li va deixar i s’ha consolat con un lider de referència.

Va jugar la influència en el procés d’elaboració del nou Estatut (pactat una freda nit de gener a La Moncloa, inclós el marc del nou model de finançament), sense saber-ne massa bé les conseqüències d’aquell acord.  Ha pacificat les seves relacions portes en fora amb Duran i Lleida –veurem fins quan. I tot això ho ha fet de la ma i amb l’obediència dels mitjans influents, que li han oxigen i l’han cobert sempre que ha fet falta i els desencerts “estrepitosos” i “en altre lloc impensables” dels seus adversaris.

El candidat Mas d’avui no és el mateix que la persona un cop acabades les eleccions de 2003 va marxar a “descansar” a les Canàries. El líder d’avui no és aquella arrogància del passat; la persona “be” a qui el vent li havia bufava a favor, s’enfrontava a la soletat, al fred, a l’oposició, a la rebel·lió interna i fins i tot a l’engany “monclovita”.

En el seus discursos, a banda de voler ocupar la referència del canvi  i embolcallar-se en la seva bandera, i projectar el seu nou lideratge, també li han pogut les ganes de mirar endarrere i enredar-se. “A tots aquells que ens van enviar al mig del desert o del mar…”, Mas oblida que foren les persones mitjançant el seu vot qui van deixar de donar majories -ja no diguem absolutes, i tornaran a ser elles qui tinguin la potestat per continuar-les donant o bé treure-les. Lleig doncs, aquest gest. Ha recordat a la primera dama Ferrusola quan va afirmar que “perdre la Generalitat era com si els haguessin entrat a robar a casa” (2003).

En Mas, i molts dels seus seguidors, no perdonen que democràticament se’ls hagi desplaçat del poder. La idea que són els escollits, i que el seu destí està lligat als despatxos oficials i oficiosos pot tornar a generar rebuig. I això no és un bon símptoma. Serà tant legítim que Mas torni al Palau de la Generalitat, com que no hi torni.  La paraula final és de les persones. Aquest cor agre, allunya Mas i el seu partit de la idea de canvi, renovació i il·lusió.

El taló d’Aquil·les de la federació passa per:

– transmetre la sensació de voler passar factura i de revenja més que presentar-se com alternativa sòlida i real, i generar il·lusió.

– L’eufòria que faci vendre el blat abans que sigui al sac. No és el primer cop que se sent allò de “ el Kennedy català”, les al·lusions “Braveheart” dels nous eslògans o els “ObaMAS” que corren per xarxes socials. Excessiu? Segurament si. Fins i tot ja hi ha persones que es dediquen a fer travesses sobre els noms que aniran al Consell Executiu i els seus tentacles.

– Si parlem d’economia, el discurs del canvi està molt bé, però els dirigents nacionalistes saben de la capacitat real del Govern per fer polítiques actives per combatre la situació de crisi i d’alleugerir els seus efectes en els famílies més populars. Aquí podem fer pactes, ens podem inventar acords i el que es cregui oportú però tothom sap que el poder real de decisió és a 600 kms (sud-oest). La política econòmica que fa avui el conseller Castells no és diferent de la que feien en el seu moment el propi Mas, Homs o Alavedra. I la que farà el/la futur/a conseller/a no difererirà de la que fa avui Castells. El mateix passa a Espanya. Solbes (93) – Rato (96) – Solbes (04) – Salgado (09). El teixit productiu, d’aquí i d’allà sap, com els partits, que hi ha una amb la que no es juga i que té categoria de cosa intocable: la política económica. Per tant la capacitat de sorprendre amb uns recursos molt limitats no aconsella vendre excessiu fum en l’accent del canvi i de fer front a la crisi.

– Si ens situem en el l’escenari present de l’encaix Catalunya-Espanya post-estatut, comprovem com el procés d’elaboració del nou estatut ha esgotat molt i ha desencisat encara més. L’espai socio-polític sobiranista viu un moment de turbulències entre el possibilisme i el “rauxisme”; està enfadat i és altament inestable (que ho preguntin a les persones de Reagrupament).

Així mateix hi ha indicis a l’entorn del model de partit catch-all, que tant bé va funcionar a CiU durant els més de 23 anys de CiU al Govern, que no es tornarà a produïr. CiU s’ha anat escorant tímidament, no sense tensions i por, cap a posicions més sobiranistes. Consideracions a banda com per exemple que Artur Mas, salvant totes les distàncies no és el President Pujol. Per tant allò de “Casa Gran” avui és més un miratge que una realitat.

El debat identitari s’ha polartizat i de quina manera. Aglutinar sensibilitats diferents sota el mateix paraigües, ara esdevé un element dissonant, quan una part del seu electorat tradicional pot desconcertar-se davant d’aquests girs.

L’excitació sobiranista a les files de Córsega s’explica per la voluntat inteligent de recuperar els vots que en el seu moment van marxar a Esquerra, desenganyats del –peix al cove i dels pactes amb el PP. Esquerra i els seus dirigents s’han convertit, en l’imaginari convergent, en el causant del seu relleu al Govern. Aquesta actitud haurà de ser atesa, prioritàriament, per l’equip d’Artur Mas en el moment que la nova legislatura catalana comenci a rodar i es confirmi que CiU jugarà la carta de l’estabilitat i la real politik i els propòsits d’anar més enllà del pla estatutari es posin al congelador, o en el moment que CiU necessiti el PSC o el PP per pactar, i no diguem quan a CiU se la tornin a festejar al Congrés dels Diputats.

– Però una de les claus que pot tenir molt impacte en el si de la federació seran els moviments dels Joans (Carretero i Laporta) i les seves respectives opcions. Ments brillants de l’entorn convergent, volen transmetre que l’opció Carretero i l’opció Laporta representen una opa hostil a Esquerra. No deixen de tenir raó. Ara bé, el que no diuen és que també representa una amenaça, fins i tot més sòlida per a CiU, i que pot dificultar o hipotecar les seves opcions de retorn a la cuixa del poder.

Els Joans estan decidits a assumir compromisos polítics que CiU no està en condicions de prendre. I davant un escenari de “sociovergència” o de “popuvergència” aquests votants, que són activistes molt mobilitzats, es poden deixar seduïr pels cants de sirena i dels aires de renovació que poden representar.

– Finalment Mas i el seu equip no han tingut reflexos (o interès) per desmarcar-se clarament del cas Millet i dels pretorians Prenafeta i Alavedra. Fins i tot el PSC ha reaccionat públicament millor, encara que en privat s’hagin mobilitzat per pagar la fiança dels implicats. El cas continua el seu curs, i com el pèndul i el boomerang, tornarà. La “comprensió” amb els encausats allunya CiU del frame de la renovació i canvi, com també l’allunya els anys que en Mas està en política. Si hi ha dues persones imprescindibles en el paradigma Pujol són precisament les encausades i s’ha trobat a faltar la valentia de la federació alhora de posicionar-se.

Tot i això Artur Mas compta amb actius que no compten la resta de candidats fins al moment: és el candidat més ben preparat; el candidat més obedient; el de l’oratòria més potent; el candidat que  té les macro xifres de la Generalitat i del país al cap; el que té un dels equips més ben preparats i fidels i de moment ningú es mostra amb les capacitats de fer-li ombra. Es confirma que Artur Mas és l’actiu més important però també la pròpia amenaça.

Viurem un periòde pre-electoral intens, fins i tot massa intens. Alguns partits podrien sorprendre i no contribuir, encara més, al cansament de la ciutadania amb la classe política. S’hi atreviran? Seran valents? Tot i el desencís, encara hi ha gent que vol somiar i vol deixar-se sorprendre. La resposta en breu.


Enviat per Toby Ziegler


Articles imprescindibles relacionats:

– Miquel Martín: “Artur SarkoMas“.

Xavier Peytibí: “Cativistes: la xarxa social de CiU

– Toni Aira: “Identitat visual corporativa de CiU vs PSC

– Sergi Sabaté: “La Gran Majoria

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Artur Mas, president?

  1. Sergi ha dit:

    EI! Bona desgranació dels fets i d’aquests punts dèbils que hauran de corregir. En tot cas, sóc de l’opinió que han començat massa d’hora. Bé, amb potència, però aviat… veurem!

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Gràcies pel comment i pel twit. Els punts febles no m’amoinen, com si la falta de propostes.

      Veure’m si poc a poc es va animant el pati i tenim confrontació de bones propostes, tots en sortirem guanyant!

      Forta abraçada Sergi!

  2. Jed Bartlet ha dit:

    I si presenten les propostes ara, que els quedarà per a una campanya electoral?

    Per altra banda, és molt insubstancial valorar les idees només en funció de si son noves. Molt frívol i molt típic del tripartit. I molt poc en sintonia amb els temps que corren, que son més adients per al “Sant Pancraç, salut i feina” nacionalista de tota la vida.

  3. tobyzieglerwh ha dit:

    Ben trobat Mr. Bartlet,

    Agraïr-vos especialment el vostre comentari.

    Com vos bé sabeu, sense propostes es fa un mal favor al lideratge i si és això el que l’equip Mas vol transmetre cal fer-ho bé.

    Frívol? Artur Mas és bo pq la resta no ho són? Això no és lideratge valent.

    I això és el què volem pel país, veritat admirat Bartlet?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s