El momentum d’Obama

El curs polític 2010 nord-americà va començar fa una setmana i escaig amb l’State of the Union (#SOTU), el discurs del President davant una sessió conjunta del Congrés i el Senat, on  repassa l’agenda de l’actualitat política i explica les seves prioritats en el nou any que comença.

Aquest any l’interès era més intens per saber les paraules, l’actitud i el to que el president Obama utilitzaria després que el GOP, en plena efervescència, guanyés de la ma d’ Scott Brown i el moviment Tea Party (#TP), un dels escons del Senat amb més història i significació: el de Ted Kennedy. En un any el partit republicà ha passat d’estat vegetatiu a un ressorgimento vital sense precedents, gràcies a l’activisme de les seves bases més obstinades i més encabronades amb les reformes del president. El més important de tot plegat, l’aire insuflat al partit i les opcions de cara a les mid-term elections del 2010.

Això només? No. Un element facilitador és el quitament i abandó d’una de les eines més valorades en la campanya d’Obama: my.barackobama.com. La matrix de hubs de xarxes socials que van conformar l’esquelet i punta de llança de la maquinària ciutadana del canvi i que havien mobilitzat els activistes de l’esperança van ser posades sota el comandament del partit demòcrata i van esmorteir la seva veu i la seva força.

Paradoxalment, mentre els gopers sense lideratge i desanimats, començaven a unir-se per combatre l’agenda del president i a mobilitzar-se en el moment que Karl Rove torna a posar-se a la situation room dels fogons de la cuina republicana, els demòcrates ofegaven i deixaven morir el bon experiment.

Resultat: popularitat i aprovació presidencials en caiguda sostinguda, i reactivació republicana fins a fer-se amb el control simbólic i també real de Massachussets. Aquest era el relat fins aleshores. Fins que  va arribar la reacció: en petits moviments s’havia d’aturar el desgast i començar la remuntada.

Primer moviment: #Revitalitzar l’OFA

David Plouffe, un dels reis mides que havia engranat la cuina d’Obama for America, primer en les primàries i després en l’elecció general, tornava per encarregar-se de renovar i reactivar Organizing for America (OFA 2.0): la primera decisió fou la d’apartira del DNC i tornar-li oxigen i linia directa amb el despatx oval.

Segon moviment: #SOTU

font: The White House

Discurs centrat en l’ocupació, la situació econòmica, en assumir responsabilitats, donar la cara i amb missatges clars: als grans bancs – “ara que teniu beneficis volem els diners que us hem deixat”; als demòcrates – “la reforma del sistema sanitari no s’atura, no hem oblidat què representem, les reformes que impulsem requereixen més esforç, dedicació i tenacitat, ens hi posarem, si no les fem nosaltres no les farà ningú”; als republicans -“podem treballar conjuntament”.

Un discurs que recuperava certes tonalitats de les grans ocasions. El més important va deixar bon sabor de boca.

Tercer moviment: #Parlem?

font: The White House

Accepta la invitació per participar en la trobada que fan els republicans del Congrés i se sotmet a les seves preguntes, una per una i els parla amb franquesa. Hi havia preguntes dures, amb acusacions contundents. El president en cap cas va argumentar a la defensiva: encaixant cops durs i alternant somriures de complicitat amb posats seriosos,va exhibir la seva millor cara i va estendre la ma: “ens uneixen més coses de les que ens separen i podem treballar plegats per sortir d’aquesta situació”, alhora que reconeixia els punts on el desacord era evident. Jugada magistral. Aquell vespre es va tornar a guanyar el respecte de congressites i votants independents i republicans. Frame: donar la cara.

Algú s’imagina una cosa similar a entre els partits catalans? Perquè en el Congrés espanyol impossible, oi?

Després farà el mateix amb els senadors demòcrates atemorits i camestremolosos.

Quart moviment: #Back to basis

font: The White House

Tornar amb la gent, escolta activa, represa de town-hall meetings. Conseqüències: remuntada de l’aprovació i la popularitat, els indicadors econòmics donen una treva. Tot i la nevada el camí està marcat: lideratge fort, proper, escoltant les persones, donant la cara, reconeixent les limitacions, però sense renunciar a guanyar la batalla ideològica.

Però els adversaris no pensen afluixar, van molt forts i tenen ganes:

font: C-SPAN

Sarah Palin ha fet un discurs demagògic, simplista i populista, però magistralment executat. Les espases estan en alt. La batalla continua i es presenta emocionant i no decebrà a ningú.

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Planeta Obama i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El momentum d’Obama

  1. Joangi ha dit:

    Hola nano !
    El més trist és que l’Obama ha de justificar-se constanment i fer esforços per tirar endavant, mentre que altres amb demagògia fàcil poden arribar al mateix grau d’èxit.
    Des de la visió més personal, tens algun sentiment de decepció amb l’Obama o tot el contrari, creus que està responent a les expectatives ?
    Ens veiem aviat

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Salutacions Joan,

      Intentaré ser breu. “Es fa campanya en poesia i es governa en prosa” deia l’equip de Hillary Clinton. És veritat. Obama va fer somiar i va fer creure a les persones que hi havia/hi ha una manera diferent. Contra tot pronòstic i contra l’establishment va aconseguir fer sentir la seva veu. (Et recomano vivament el docuemental “By the people”, explica part de la seva campanya).

      És possible que Obama s’hagi adormit durant el primer any de la seva legislatura i la reforma sanitària. Entenc que volgués fer, si em permets l’expressió, com vam fer aquí amb l’Estatut: en ponència i cercant el màxim consens, més després de l’intent dels Clinton d’una reforma el 1993 que va fracassar.

      Ara bé, Obama és només una part de poder legislatiu. El Congrés i el Senat eren els encarregats d’aprovar o no la reforma. I aquí si s’han adormit. Només amb la pèrdua de l’escó de Masachussets al Senat, la Casa Blanca reprèn l’impuls de l’aprovació.

      Un dels aspectes més característics i controvertits alhora, del sistema polític nord-americà és que s’assembla a un sistema de doble volta. Per una banda hi ha les eleccions, on els candidats es presenten amb els seus programes. I després hi ha els períodes de sessions, moment de fer les lleis. És aquí on los organitzacions (polítiques, culturals, socials, empresarials…) utilitzen els lobby per incidir en el redactat final de les lleis. Per tant el poder del grups de pressió i de les organitzacions és molt important en moments decisius del tràmit parlamentari. Aquí els grups que es veuen amenaçats per l’agenda Obama han jugat el més alt i fort que han sabut. Això ha tingut els seus fruits.

      La reforma sanitària que finalment s’ha aprovat no és la que inicialment es volia. És la que s’ha pogut aprovar. Molts demòcrates que ara al novembre es juguen la seva reelecció han tingut tremolor de cames alhora de votar l’agenda del president. La pressió ha pogut amb ells.

      Però sí que és veritat que ens trobem en un moment històric. Més de 30 milions de persones ho tindran més fàcil i tindran més cobertura. Això és una gran noticia.

      Governar és ser pragmàtic, la campanya és més dogmàtica. De tota manera, confio en el lideratge d’Obama. N’hem d’aprendre tant!

      Forta abraçada amic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s