Gordon Brown: gest valent? genorositat?

“La política és plena d’oportunistes, trepes, incapaços i vedettes enganxades a una cadira oficial”. És una frase dura i alhora real que reflexa l’estat de la cosa entre una part més important de la ciutadania. Altres persones afegirien però que aquest diagnòstic es complementa amb una ciutadania adormida i gens exigent respecte de la seva classe política.

Ahir però va ser un dia d’excepcions. Gordon Brown, el candidat laborista a les darreres eleccions generals britàniques, va anunciar que deixa el lideratge (algú es preguntarà si realment el va tenir mai) del partit i obria les portes a un procés tranquil per a la renovació de cares i de lideratge. Un gest poc habitual en política.

Dins el món polític, la generositat és una rara habis. I ahir Brown va fer un gest que va traspasar les seves paraules i intencions. Amb un posat relaxat i alhora alleugerit (estats d’ànims poc comuns en la comunicació política i menys del personatge) Brown semblava passar pàgina amb un to d’estadista i presidencial, com poques vegades a sabut demostrar.

Per una banda passava pàgina amb un corrent d’opinió generalitzat que el ridiculitzava com a lider i estenia rumors sobre el seu estat de salud i les seves capacitats i a qui auguraven un futur handicapat. L’oposició, el main-stream media i personalitats destacades del seu propi partit eren els receptors principals de la seva compareixença.

Per altra banda escoltavem un Brow generós, que feia el primer pas per sortir de l’escena pública, buscant les màximes opcions per a la seva formació (que durant molt de temps no el va “estimar”). Decisió que complica i de quina manera les negociacions del Lib-dems amb els Conservadors. I que situa al Labour altre cop al centre del taulell. Els resultats de Brown han estat prou dignes:

–         redreçar els darres mesos de govern de Blair,

–         sortir de l’ombra de Blair i anar construint el seu propi perfil i el seu ritme,

–         reorientar la política respecte d’Iraq,

–         afrontar la crisi financera,

–         remuntar les enquestes,

–         i refer ponts i diàleg amb els blairites alhora de suportar focs permanents i rebelions a dins de casa.

Evidentment es tracta d’un lideratge gris, de despatx, poc avessat als nous ritmes i nous formats, un lideratge que havia de ser different a l’hiperlideratge del seu antecesor, fet que la condicionat de manera general.

Ha sabut començar a escenificar la retirada abans que els seus propis el sacrifiquessin en públic. Gest d’autoritat i d’iniciativa que retorna al Labour a la centralitat. Veurem on condueix exactament aquest gest. La pilota ara la te Nick Clegg després d’una assitència magistral d’en Xavi (Gordon Brown).

Sí que estaria bé que aquells que li volen moure la cadira estiguessin a l’alçada i li donessin una sortida digna. Algú creu que amb un altre candidat les coses haguèssin anat d’una altra manera?


Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres, Comunicació i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s