El dia en que el Regne Unit es va emocionar

Tres moments emocionals que marcaran els respectius personatges. Per ordre cronològic:

1) El discurs de comiat de Gordon Brown

Relaxat. Sabedor de tenir la feina feta. En cap moment dona la sensació de cor agre o de perdedor. Ha sabut encaixar la situació amb un posat molt british, molt  professional.

Ha fet tot el que ha pogut però el resultat no l’ha acompanyat. Al seu costat una Sarah Brown, el seu puntal fonamental, poc expresiva i molt seriosa que també hi és en el moment del comiat. El simbolisme és molt poderós. La imatge del comiat amb els nens i els aplaudiments de fons, de la mateixa premsa que l’ha mossegat tantes i tantes vegades, demostra que, encara que molts diguin el contrari, Brown és el pitjor Primer Ministre de la història.

L’estat d’ànim de Brown és la d’aquella persona que sap que apartir d’ara tindrà temps, tot el temps. Deixa enrera la tensió, la pressió i les pors inherents a la vida pública. Ara tocarà adaptar-se a una nova vida que fa molts anys que desconeix i no recorda.  Res de reunions, agenda alliberada, sense trucades importants i urgents. I sobretot acostumar-se a no estar a la primera linia del focus informatiu i polític.

Aquesta darrera no li costarà gens. Brown no ha estat mai cómode davant els periodistes, els mitjans i les càmeres. El seu cervell funcionava a ple rendiment darrera de les càmeres i bastidors, en la distancia curta. Deixa de ser tant influent com fins ara i haurà de buscar el seu lloc altre cop.

Atendre a la soferta dona i familia. Escriure i seguir l’actualitat i descansar a l’Olimp dels Primers Ministres. Un honor al que només els escollits hi poden arribar.

En poques hores el 10 Downing Street ha empaquetat les seves pertinences i esperen rebre al nou inquil·lí. S’ha acabat una atra etapa i en comença una de nova.

2) El primer discurs de David Cameron com a PM

És el més jove aspirant a l’Olimp i ho ha aconseguit. La història l’espera amb els braços oberts.

Ha imposat un ritme frenètic a les negociacions amb els Lib-dems per formar govern. Ha fet la feina i a més ha guanyat. Arriba presidencial i eufóric, agafat de la ma de la seva dona (que en el moment del discurs es queda en un discret segon pla). Es proposa fer el seu primer discurs coma PM.

La seva cara, els seus gestos i el seu discurs memoritzat (sense prompter) son les del guanyador. Les seves paraules sonen bé: “unitat, tots junts, afrontar els reptes…”. Solemnitat i presidencialisme. Comença una nova etapa amb il·lusió. Honora el seu predecessor.

Acaba el discurs, s’apropa a la seva dona (embaraçada), però en el moment que ell vol fer-li un gest amorós, ella no el correspon (nervis pel focus d’atenció?). La seva gent i els funcionaris del número 10  reben la parella amb sentits aplaudiments: el nou Déu ha arribat.

Consultarà els seus predecessors en el càrrec. No importarà que siguin laboristes o conservadors. L’Olimp és l’Olimp i no entèn d’ideologies. Només entèn de decisions, de necessitats, d’emergència i crisis i de resultats.

Se li gira encara més feina, més pressió, més influència alhora que se li acaba la poca vida personal i familiar que tenia. Una nova etapa acaba i una altra que comença.

3) Primera compareixença d’en Nick Clegg un cop es confirma el pacte amb els Tories

És l’àrbitre de tot plegat. La persona imprescindible sense la qual cap de les imatges del moment seria possible. Contrastant amb un Brown relaxat i un Cameron pletòric, ell no sonriu. El seu discurs és tens i nerviós. No l’acompanya la seva dona. És l’únic que no anirà acompanyat.

No ha estat fàcil arribar fins aquí, i com la història l’ha col·locat al bell mig de l’escenari, ha hagut de prendre decisions, encara que alguns membres del seu partit i molts votants hagin quedat desconcertats pels seus  primers moviments.

Arriba l’hora de la veritat. L’hora en que haurà de deixar la facilitat opositora per arromangar-se i governar la complexitat social i les seves demandes, crisis i necessitats.

No ho tindrà fàcil: tot i els 6.5 milions de votants, son considerats a  hores d’ara els “menors”, “els nous”. L’establishment i la burocràcia adminsitrativa estan preparats per engollir-los.

Haurà de fer valer el seu pes en or per què es compleixin els acords, sobretot l’esperada reforma electoral, que és on es juga el futur de la seva formació i el seu personal; estarà amatent a les diferències amb els seus companys de govern, una oposició laborista amb moltes ganes i un públic que serà molt exigent.

D’aquí que un dels triomfadors de la nit no somrigui ni transmeti emocions de victòria. Hi haurà lloc a l’Olimp per a ell?


Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El dia en que el Regne Unit es va emocionar

  1. Joangi ha dit:

    Noi, uns quants dies sense veure el teu bloc i aquí em trobo una bona feinada !
    Respecte als anglesos, la veritat és que ni fu ni fa. Estava cantant el canvi conservador i en el fons allí ho són tots ! El que em sembla increïble és el sistema electoral i ja saps perquè. Amb l’excusa de l’estabilitat, el poder del vot queda absolutament adulterat. Flipo que això encara duri en països “tant” civilitzats !
    Bo, seguirem per aquí

    Joangi

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Joan,

      Coincidim amb al reflexió del sistema electoral. El debat pluralisme o estabilitat: aquesta és la qüestió. El punt serà veure si l’atenció prioritària de la situació económica, deixarà espai per materialitzar la reforma electoral. Tenen 5 anys per davant i sembla que tenen ganes de fer coses. Ho seguirem! Forta abraçada i content de llegir-te!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s