Zapatero i Blanco: el paradigma de la comunicació de Govern d’avui

El relat de la comunicació de la gravetat de la crisi econòmica que ha fet i fa el Govern espanyol continua la seva escenificació. La setmana passada vam presenciar un canvi de rumb important i brusc (inesperat?).

Primer moviment: allegro ma non troppo – posada en escena del dramatisme i la urgència de les mesures:

El primer ministre Zapatero compareix davant les Corts espanyoles i anuncia mesures urgents per frenar el dèficit públic: funcionaris, pensionistes i families (amb el xec nadó) entre d’altres entre els destinataris. El missatge és claríssim, no necessita de matissos, ni detalls, ni gestos (tots tan importants en política).

Aquest anunci, a més, es escenificat després que la Unió Europea i el president Obama hagin pres cartes sobre l’assumpte. Per tant el líder espanyol compareix en forma de titella o putxinel·li o sota les pressions externes. S’escinifica la feblesa i la incapacitat d’articular un relat propi.

Com a consecuència de l’anunci d’aquestes mesures ja hi ha qui veu fora de Moncloa a Zapatero y el seu equip. Alhora que cada cop es qüestiona més obertament, si coincidint amb la presidència espanyla de torn de la UE, Zapatero no haguès estat capaç de posicionar i arrenglerar tota la Unió, de manera contundent, per rebutjar les presions i posar llum sobre les amenaces i les informacions que equiparaven al sistema espanyol amb el sistema grec.

Abans de les eleccions de 2008, era destacable els esforços del candidat socialista per fer escampar els indicis de turbulències econòmiques que amenaçaven la inversió estrangera, la credibilitat económica espanyola i de les seves institucions financeres. Ara bé, prendre l’any 2010 unes mesures, contundents, dures, necessàries, quan s’haguèssin pogut prendre un any i mig abans diu molt del tipus de lideratge, de la por i el vertigen (humans) alhora de prendre decisions doloroses. Però lideratge és saber prendre i comunicar decisions importants en moments delicats.

Zapatero donava més arguments per enutjar sectors de la clientela i de la parròquia que encara mantenien la seva confiança amb el líder. Justament ara que la percepció dels afers de corrupteles semblaven fer diana en el lideratge de l’oposició.

Una setmana després assistim a la continuació del segon acte: moderato cantabile -reaccionant amb dos moviments singulars.

Coincidint amb la desfilada de líders llatino-americans per Madrid, dins els actes de la Cimera UE-Amèrica Llatina, el primer ministre anuncia una pujada d’impostos als “que més tenen”. Comunicativament parlant es tracta d’una reacció a l’enuig social que han despertat les mesures anunciades la setmana passada i per mirar de neutralitzar les pérdues de popularitat.

Detall important: al primer ministre li costa pronunciar les paraules claus de “pujada d’impostos” a les “persones que més tenen”. Intenta ser diplomàtic i no ferir sensibilitats, com si demanés perdó. Això li resta contundència al missatge. No les te totes.

Però aquest només era el primer moviment: tocata i fuga. Hi havia un segon moviment, adagio lento, que seria executat per l’escuder fidel, el Sancho vestit de “superministre” i disposat a acompanyar el seu Quixot particular. José Blanco anunciava una marxa enrera (que no verda) en la inversió pública.

Es curiós que ara el “vicepresident a l’ombra” de Foment, reconegui que tot allò que han fet fins ara, és a dir: més obra pública o el pla E, per intentar paliar els efectes de l’atur i la frenada de l’activitat econòmica, va ser contraproduent i un nyap estèril i que responia més a criteris tàctics, a curt termini, que a estratègics i de futur.

La pregunta lógica que es pot fer la ciutadania ara és: “si no es van saber prendre mesures quan tocava, quines garanties hi ha que a partir d’ara es prendran?”.

Què s’hagués pogut fer?

– Prendre les mesures abans, com defensava reiteradament Pedro Solbes desde la vicepresidència econòmica. Les decisions tenen el seu propi tempo i procés. Tenir inseguretat i aparcar la solució no és la millor opció. Indica no tenir un rumb de destí clar. Quan fa mal temps, és més necessari que mai, saber a quin port es vol arribar.

– Preparar la ciutadania i a l’opinió pública sobre la necessitat de mesures urgents, per assegurar la viabilitat futura i una millor sortida de la crisi.

– Prendre la iniciativa i no deixar que la inacció i la improvització afavorís les especulacions i els dubtes dels mercats internacionals i de les agències d’avaluació de la salut financera de l’Estat, i de les pressions de la UE i de la Casa Blanca.

– Donar exemple i repartir els costos socials: abaixar sous, despeses i privelegis administratius i polítics, reducció de ministeris, anunciant a continuació que les famílies més adinerades i benestants contribuiran amb més impostos en aquesta situació.

– Donar la cara no només davant el Congrés: comparèixer en prime time i en tots els canals explicant l’abast de les decisions, la seva pedagogia, el timing i els resultats esperats. Política de comunicació hiper i pro activa. No marxar cap a casa amb la cua entre les cames, simbolitzant una derrota o un mal dia.

La pregunta urgent és: com recuperaran credibilitat?

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació, Espanya i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Zapatero i Blanco: el paradigma de la comunicació de Govern d’avui

  1. mcap_sr3 ha dit:

    Molt bona la teva exposició.
    T’has deixat, però la intervenció de Blanco a La Noria, per donar-li una mica de de populisme al tema demostrant alhora la manca de criteri en política de comunicació.
    No és cap secret que uns del problemes principals d’aquests govern avui és la poca confiança que genera i que és fruit d’una pèssima gestió, però et dono tota la raó en que la de la comunicació sembla que li hagi fet un especialista en estruços.
    Com diu avui Foix a un article de LV, els aniria bé tornar a veure (si és q mai l’han vist) el discurs de Fuentes Quintana el 1977 http://bit.ly/9f6r5w.

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Mònica agraïr-te especialment que t’hagis passat per aquí i hagis participat amb el teu comment!

      No segueixo La Noria i desconeixia que en Blanco hi hagués anat. Ho buscaré al web, m’has despertat curiositat. M’havien parlat del programa en format de cridòria, espectacle i insults… i si a més hi van ministres, deu ser la Bomba!😉

      Gràcies per l’enllaç al discurs d’en Fuentes Quintana. Tants anys després continua sent d’actualitat. Un dels personatges encara poc coneguts i que ha marcat tantes generacions polítiques.

      I sensacional això dels especialistes en estruços… prenc nota!

      Forta abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s