Política catalana entre la vella i la nova política

Ha començat la Comissió parlamentària que ha de posar una mica – més? – de llum sobre les aventures d’un bon home anomenat Millet, bon patriota català i espanyol, amb una única obsessió: assegurar el millor benestar per a ell i la seva familia. Fins aquí el relat és molt digne. Llàstima que perseguís el seu objectiu amb diners públics, amb el consentiment tàcit d’alguns poderosos i amb la senyera com atrezzo.

De fons sona una melodiapretoriana que torna a situar les elits de l’establishment, que s’ha repartit el país d’ençà del restabliment democràtic, en una situació compromesa de converses, menyspreus, traicions i sobretot comissions, borratxera de poder i cuixa a repartir.

En ambdós casos queda desmentit allò de “tots son iguals”. De moment és divertit veure com cadascú intenta maniobres de distracció dilatòries per distorsionar al màxim el missatge de fons: el país és una excusa per omplir les butxaques d’uns quants, butxaques que casualment mai consideren prou plenes.

Els intocables saben què hi guanyaven molt. Som davant els darrers atzucacs de la vella política? Què i qui guanya amb la desafecció política? Cada dia la distancia entre ciutadania i política és més abismal. Un sot de no retorn?

Per això m’ha agradat rellegir el discurs i tornar a sentir la compareixença del president Montilla al Senat. No es tracta pas d’una novetat, però si d’un exemple de una política que pot acostar ciutadans i política.

Una compareixença plena de metàfores.

– Un episodi històric que es tornava a repetir en la història: un president de Catalunya escenificava ma estesa a Espanya a canvi de respecte, de concòrdia i de pacte.

– El president Montilla utilitzava  els versos de l’avi patern del president Maragall, a qui políticament va fulminar després del referendum estatutari del juny de 2006. Una manera de reconèixer que el president Maragall no anava tant desencaminat i que la seva mort política fou una errada?

– Un president de la Generalitat castellano parlant, que va deixar Andalusia tot cercant una vida millor per a ell i per a la seva familia – utilitzant eines diferents a les que va utilitzar el senyor Millet; que ha demostrat que els ascensors social i polític, així com la integració funcionen a casa nostra; i defensant el país amb convicció.

– Un president de la Generalitat expressant-se en castellà, català, euskera i gallec. Un gest i una metàfora d’enorme valor simbòlic.

Valoracions a banda que ens pugui merèixer a cadascú l’execució del discurs del president, continuo defensant que quan llegeix el president transmet la sensació que està atrapat en una gàbia i quan no llegeix és molt més espontani, comunica millor i es mostra més segur quan no ha de llegir.

La resposta del discurs la previsible:

La Espanya antipática, la de sempre, es queixava del cost de la traducció ; mentre una altra Espanya tornava a emmudir i mirava cap a un altre costat; només una petita part d’Espanya escoltava amb atenció el president.

Em va agradar veure el vicepresident Carod-Rovira fent costat al president. Fins i tot Alícia Sánchez Camacho va tenir un gest de proximitat amb el president, tot i que va llegir el discurs que li havien escrit a Génova.

Es va trobar a faltar l’Artur Mas, que va perdre una magnífica ocasió per refermar el seu lideratge en un aspecte on encara té molt camp a correr: la generositat. Altre cop frustrada una oportunitat d’or per a la unitat política, que és el que de veritat fa gran a la política catalana. Altre cop semblaven assistir a la tramitació de l’Estatut a Madrid. El missatge que donava el líder de CiU era clar: “si no hi ha foto, no hi vaig”.

Font http://www.elmundo.es/elmundo/2009/04/09/barcelona/1239285008.html

Però pel que sembla la dignitat d’aquesta compareixença va ser un miratge, perquè alguns polítics deixaven la política en majúscules per tornar tan aviat com fos possible a les trinxeres del nas tapat i les clavegueres de la política. Confio que algún dia despertarem d’aquest mal son.

Enviat per Toby Ziegler

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Comunicació i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Política catalana entre la vella i la nova política

  1. Ricard Espelt ha dit:

    Hola Aleix,
    Estic molt d’acord en l’enfocament del teu escrit. Certament esperem que aquest gest formi part d’una nova manera de fer política. No serà fàcil, però això ja ho sabiem quan varem arribar🙂

    • tobyzieglerwh ha dit:

      Gràcies pel teu comentari Ricard, un honor.

      Ara no és el moment del greuge ni de la queixa.
      Si hi creiem ens en sortirem. Com bé dius, ningú va dir que fos fàcil i haurà dies que tindrem l’ànim ple de decepcions… Només podem aixecar-nos i tornar a caminar…

      Forta abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s