ROBERT FRANCIS KENNEDY (RFK)

Aquest és el post que els amics d’Animals Polítics em van publicar la setmana passada. Seguiu-los a @animalspolitics valen molt la pena!

Poques persones tenen l’essència, innata o adquirida, per créixer i superar-se a elles mateixes en els episodis més adversos de la pròpia existència, encara n’hi ha menys que estiguin capacitades per agafar el relleu històric de la torxa del lideratge d’un país i fer-lo avançar cap a un futur somiat.

Ja no atribuïm als grans lideratges polítics, qualitats com el valor de l’esforç; ideals en els que deixar-se la pell o una història de superació i de lluita. La grisor i la mediocritat ocupen massa sovint les cadires de l’elit política dels nostres dies. La ciutadania accepta resignada que aquelles persones que s’autoproclamen “escollides” per dirigir els destins i les voluntats comunes de les respectives pàtries, no son de fiar i el seu mèrit no passar de venir “recomanats” per  l’establishment d’un aparell polític “feudal” o mitjançant un seguit d’interessos que tenen poc a veure amb la “voluntat de servir als altres”.

El presidents nord-americans Clinton i Obama; els presidents Lula i Dilma a Brasil; o el cas paradigmàtic de Nelson Mandela son algunes de les honroses excepcions. Però sembla que poc a poc la flama es va apagant. Les noves generacions ens trobem, cada cop, més orfes de referents i de lideratges polítics. No podem evitar mirar endarrere i fixar la mirada en la família Kennedy per trobar un lideratge inspirador.

No pretenc aquí fer cap elogi ni un cant reverencial al clan familiar; però si crec rellevant destacar els valors i les circumstàncies que fan d’aquesta família un grup especial en el context que ens ocupa. Si apropem més el zoom podem exemplificar el paradigma familiar, no amb l’eterna figura presidencial d’en JFK, sinó en la personalitat i el caràcter del germà immediatament més petit, RFK: figura sense la qual la mística presidencial d’en JFK no s’hagués produït.

La psicologia del personatge és atractiva:

– de complexió esquifida, acostumat a enfrontar-se a contextos hostils i adversos des de ben petit: un pare extremadament sever i exigent que esperava i exigia el millor dels seus fills en tots els aspectes vitals; alhora que inculcava a tota la família un sentiment d’orgull i de pertinença de grup (“junts us podeu enfrontar a tot”), de manera permanent; uns germans molt més forts  i corpulents que ell que sovint l’utilitzaven  com l’ase dels cops; un estudiant que no donava la talla en els esports ni a l’institut, ni a la universitat;

– l’origen catòlic els convertia de facto en persones “non grates” i sovint eren rebutjats a la majoria de cercles i entitats socials, culturals i educatives de l’època. La vida política de la família Kennedy sempre ha anat lligada a l’estigma   social que representava ser acusats de “candidats del Vaticà”. És just reconèixer que l’origen religiós de la família es va viure, com vam viure el debat sobre el color de la pell d’un determinat candidat presidencial d’ençà el 2006 (recordeu allò de: “Amèrica està preparada per tenir un president negre o una presidenta?”).

Per això RFK va simpatitzar sempre amb els amics jueus, els comunistes, els            negres, els moviments d’alliberament colonial i normalment amb tots aquells col·lectius minoritaris amb veus emmordassades. L’efecte reflex del mirall era omnipresent.

– la vida acomodada i financerament solventada de la família els “feia” a ulls de la resta, aliens a la quotidianitat real de la majoria dels seus amics; i de retruc va fer que, de ben petits, tots els membres de la família, participessin  activament en associacions i organitzacions benèfiques d’ajut social a les persones més vulnerables i fràgils de la societat.

– una altra constant de la família fou l’obligació de sortir de casa i viatjar per           conèixer el món i les múltiples realitats del planeta i l’interès per l’organització de les diferents comunitats i la relació amb la seva gent. Europa, América-Llatina, la zona de l’Àsia-Pacífic… eren àrees que els membres de la família Kennedy coneixien bé.

Per tant podem concloure fàcilment que en RFK, vivia una doble lluita permanent en el seu dia a dia: una d’interna i una altra d’externa. Aquesta darrera li va fer créixer un instint absolut i implacable de protecció de la seva gent. Això és clau per explicar el contingut més polític del personatge.

Poques personalitats polítiques tenen l’experiència de viure en primera persona el ser al darrera i al davant del focus públic i de l’escrutini de l’opinió pública en un període de temps tan breu.

Persona lleial; a l’ombra; el confident més íntim del candidat; la persona que el coneixia millor; el seu director de campanya; el seu alter ego;  la seva ma dreta; el seu ideòleg; aquella persona que protegia el candidat com si es tractés del seu “guardaespatlles” vital i polític; la persona que li garantia seguretat; la persona que amb una mirada, un gest o una paraula podia transmetre que el seu, delicat, estat de salut l’impossibilitava de seguir una reunió, un esdeveniment, un acte, un meeting, una compareixença pública…; la persona que entenia les seves pors i els seus somnis…

Tot allò que políticament no podia el President, ho executava a l’ombra el germà petit, per exemple: la confiança teixida entre Martin Luther King Jr. i els Kennedy es va bastir durant molt de temps; els Kennedy defensaven la causa “negra”; però no es podien deixar arrossegar pel tempo de l’organització dels drets civils, tot i això van ser els qui van mobilitzar tot l’escut de protecció i van donar camp per córrer als activistes del sud, a les universitats i a les diferents esferes socials.

No hi havia ningú més adient que RFK per ser el director de campanya del seu germà per a l’escó del Senat per Massachussets; ni el que dirigís l’operatiu per guanyar les primàries presidencials del Partit Demòcrata el 1960. Aquestes campanyes ja donen les claus de futur i dels components de l’estil “Kennedy” alhora de fer campanyes, però també alhora de governar des de la Casa Blanca:

– anirien a tots els districtes i estats, especialment aquells que no els eren favorables i on els adversaris hi tenien majoria còmoda; donarien la cara i farien  escoltar la seva veu sense cap mena de complex; sense demanar perdó per   existir i ser; emprarien tots els recursos existents i inventats per combatre l’opinió majoritària que els identificava com a “escolanets Papals a la Casa Blanca”; ells foren dels primers a professionalitzar els relacions públiques d’una campanya electoral; no es deixarien atemorir per ningú.

– es preocuparien d’aquelles persones oblidades, excloses del sistema i víctimes de la injustícia social; (serien dels pocs que ho farien). Ells eren uns privilegiats en poder formar part d’una família acomodada i sense impediments materials; el seu compromís amb els més fràgils de la societat era un “manament” ètic i moral. Renunciarien als seus sous públics i treballarien per què el màxim   d’infants tinguessin unes condicions similars a les seves.

– Eren humans i no ho sabien tot, malgrat la seva formació educativa. Tot i això s’envoltarien de les veus més experimentades i privilegiades del món  professional i acadèmic de l’època: historiadors, economistes, diplomàtics,  advocats, mestres, metges, científics i investigadors, intel·lectuals, personalitats de la cultura d’Europa i d’arreu… reunirien el talent, el coneixement i la creativitat dels millors per preparar-se bé i mirar d’anticipar-se als reptes del futur. S’havien de preparar i comptarien amb els millors si tenien opció de governar.

– Relacionat amb l’anterior: serà un comú denominador que els respectius equips i col·laboradors estaran format, no per aquelles veus  que cantessin les seves excel·lències i riguessin els seus acudits, sinó aquelles persones que posessin en evidència la limitació dels seus arguments i de retruc els poguessin ajudar a fer-los més invencibles.

– una campanya electoral requeria valentia, que no tremolessin les cames i sobretot disciplina militar: l’experiència vital del tàndem de germans és present en tots els moments electorals.

Aquests son alguns dels pilars bàsics, situació financera i la influència paterna a banda, que expliquen la construcció d’una gran coalició de voluntats que fou capaç de plantar cara als grans bosses que controlaven els designis i les voluntats del Partit Demòcrata de l’època i que veia als Kennedy com una amenaça seriosa al seu estabilshment. Tot i les trampes d’una banda i d’una altra, els Kennedy van guanyar els vots necessaris de les delegacions, en una Convenció digna d’estraperlistes de pel·lícula, i van aconseguir la nominació presidencial el 1960.

Mai abans cap senador, en la seva primera legislatura, havia aconseguit una “proesa”  d’aquesta magnitud. Aquella nit els dos germans, sota l’atenta mirada del Pare, es van mirar amb el respectiu somriure característic. S’havia guanyat una guerra, però no la batalla final.

Després van venir les presidencials contra un Nixon. D’aquesta campanya està gairebé tot dit i explicat. Un cop guanyades les eleccions s’obrien tots els fronts possibles:

– la transició: els briefings de seguretat nacional, amb especial atenció a les relacions amb el bloc comunista, la situació a Cuba i a Indoxina; així com el nomenament del llocs claus de la nova administració; RFK era sempre el darrer filtre i el vistiplau a tots els llocs més sensibles, estratègics i polítics. El cabinet comptava explícitament amb el seu ok.

– el seu pare li va aconsellar al President electe, que en  vindre moments i crisis difícils, necessitaria algú de la seva sang i màxima confiança per fer front a la CIA, al FBI, els         “falcons” del Ministeri de Defensa i del Departament d’Estat així com la Junta de Caps Militars. La fallida invasió de Cuba orquestrada per la CIA, i la crisi dels míssils cubans (1962) en serien exemples més que coneguts. En RFK seria nomenat Attorney General, l’equivalent a una figura a mig camí entre el Ministre de Justícia i el Fiscal General del sistema espanyol. Seria    convidat permanent a les reunions del NSC (National Security Council).

– En RFK també s’encarregaria de les relacions amb l’FBI, dirigit per una enemic       declarat de la família Kennedy: J. Edgar Hoover i que tenia sota sospita tot el moviment de drets civils; emparava segons quines activitats del KKK i inclús practicava escoltes als edificis governamentals de l’administració Kennedy.

– RFK era una veu omnipresent en política exterior i les relacions amb el bloc            soviètic (Crisi de Berlin 1961, Indoxina…) i les relacions fluïdes i franques amb  els seus interlocutors Krushev i Gromiko, entre d’altres dirigents comunistes,   passaven per les mans d’en RFK com a persona imprescindible, en moments de    màxima tensió i de crisis.

– RFK va liderar les investigacions sobre activitats corruptes i d’abús de poder dels sindicats (Teamsters) així com el seu pols amb la màfia (Hoffa). Van certificar la seva fama de contundent, implacable i de treball fins a l’extenuació.

Hi ha qui defensa que en aquest episodi, RFK va jugar molt hàbilment aquesta carta per distanciar-se del seu passat amb col·laborant amb l’equip del Senador McCarthy i la seva particular “caça de bruixes” de sospitosos “comunistes”.

– el moviment imparable dels drets civils i la fi del sistema de segregació liderat per Martin Luther King Jr. era el tema més sensible per a l’opinió pública nord-americana de l’època.  L’oficina d’en RFK era el conducte segur i directe entre el pastor i la Casa Blanca. Entesa i l’abisme de ruptura van ser els elements que van marcar una relació amb més coincidències que discrepàncies. En RFK era qui alliberava de les presons activistes dels drets civils, els protegia i fins i tot vigilava per la seva integritat i seguretat.

Els seus discursos, com els del President JFK, están tallats per un patró molt similar: oratòria brillant, propera i sentida; sempre cercant la unitat enfront la divisió social; sempre confiant en el futur i en superar els reptes i els obstacles; amb recursos de llenguatge molt comuns. La ma d’en Ted Sorensen (al cel sigui, escrivint discursos, faltaria més!) era magistral i molt llarga. Son una font d’imprescindible consulta per qualsevol persona que es dediqui al món de l’speech-writing.

Un exemple: RFK anuncia l’assassintat de Martin Luther King Jr.:

En aquest discurs incorpora una cita d’Èsquil que deia així:

“In our sleep, pain which cannot forget falls drop by drop upon the heart until, in our own despair, against our will, comes wisdom through the awful grace of   God.”

Després de la tragèdia de Dallas (novembre de 1963) agafa el lideratge moral de la família, i sembla retirar-se als quarters d’hivern amb molta dignitat i parlant en tot moment del “dolor i de tancar ferides”.

En plena convenció demòcrata per proclamar Lydon B. Johnson com a candidat demòcrata per a les presidencials de 1964, i després de 22 minuts d’aplaudiments RFK va llegir un fragment d’un poema que li havia facilitat Jackie. Deia així:

When he shall die

Take him and cut him out in little stars

and he will make the face of heaven so fine

that all the world will be in love with the night

and pay no worship to the garish sun”

Tot i que va matisant les seves postures ideològiques amb el -ja- President Johnson, nou mesos després de l’assassinat abandona l’administració desmarcant-se sobretot de la política respecte la lluita contra la pobresa, els drets civils i la política exterior: amb la guerra del Vietnam com a gran teló de fons.

Acaba aquí la fase d’ideòleg, de cervell, d’estratega, de “guardaespatlles” del President, la persona lleial per excel·lència, la falca necessària perquè el Pentàgon, els serveis secrets i el Departament d’Estat convertissin la presidència Kennedy en una titella, i apareix en escena un altre RFK, desconegut fins aleshores: el líder, el Candidat, ha tornat en plena forma, el personatge principal, que agafa el relleu històric i ideològic del President màrtir, del qual ell n’és responsable coautor des dels inicis. Primer cap a l’escó del Senat per Nova York, i després amb la lluita per la nominació presidencial demòcrata per a les eleccions de 1968.

Continua la estela programàtica, política i ideològica del seu germà: se centra en la lluita contra l’exclusió i la pobresa; és la seva aposta guanyadora. Diferents eleccions primàries el fan passar d’una perspectiva de derrota certa a opcions reals de guanyar la nominació. Havien assassinat el President JFK, però no havien aconseguit que les persones oblidessin els seus somnis… Fins que la tragèdia torna a escarmentar a la família aquest cop a l’Hotel Ambassador.

És curiós com la història ha tractat aquesta família. El President Obama això ho sap, n’és hereu privilegiat.

Per acabar, una foto val més que mil paraules: en el trajecte ferroviari que traslladava el cos d’en RFK, des de California fins a Nova York, persones anònimes s’acostaven a les estacions per on passava el tren, per simple curiositat o per retre un homenatge personal a la figura assassinada.

El poder d’aquesta foto no es pot explicar en paraules: l’homenatge més sentit i solemne d’una família “d’oblidats” que plorava la pèrdua d’una de les persones més significades que combatia la misèria, l’exclusió social; que visitava les zones més denigrades, esclavitzades i pobres d’Amèrica, portant la seva esperança per un millor demà per ells i els seus fills.

Han passat dècades i encara avui continuem buscant lideratges preparats i valents, que com els de la família Kennedy, creguin en un futur millor per la nostra gent. No ens donem per vençuts, sabem que cada cop és més difícil però confiem i treballarem per trobar-los.

Enviat per @aleixcuberes

Informació complementària:

– Enllaç de la Fundació RFK: http://www.rfkcenter.org/

Celebració del 50 aniversari de la presa de possessió d’en Robert Kennedy com Atourney General via @cspan

– Llibre imprescindible: Robert Kennedy and his Times – Autor: Arthur Schlesinger

– Pel·lícula: Bobby

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Altres i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s