@ConRubalcaba vs #Mariano Rajoy (II): Oratòria i discurs públic (versió extended)

Amb @YagodeMarta i Jorge Santiago Barnés vam analitzar per a @la_informacion, gràcies a na @creueta30 i @toribiobea, la telegènia dels candidats de moda per a les properes eleccions espanyoles: Alfredo P. Rubalcaba i Mariano Rajoy.

Ho vam dividir en tres parts:

l’aspecte i la imatge,

– l’oratòria i el discurs públic,

– i la comunicació gestual.

Aquestes son algunes de les reflexions -en versió extended– que formen part de l’article que fa referència a l’oratòria i el discurs públic d’ambdós liders publicat el passat 20 de juliol.

Font: http://www.lainformacion.com

ALFREDO P. RUBALCABA és un dels grans mestres de l’oratòria i de l’art de parlar en públic de la classe política espanyola en molt temps. Un fenomen. Podríem afirmar que el seu èxit de bon comunicador es deu als seus gens innats de docent.  Encertaríem. Però si ens quedéssim, només, aquí, no aconseguiríem definir amb traç fi la complexitat del personatge i ens perdríem una part essencial en la seva trajectòria.

Un orador privilegiat, forjat així mateix, sobretot a base de ser la cara pública, l’escut del president i un dels referents més sòlids de l’últim govern de Felipe González.

Ser la cara pública d’un govern quan, dia sí dia també, escàndols, crisi, i acusacions d’irregularitats de tota mena i corrupció conformen l’agenda informativa, durant moltes setmanes i mesos, a més de tenir una exposició personal i política total acaba sent una experiència vital que desgasta fins uns límits sense retorn i t’esclafa o et modela el caràcter de manera única i et converteix en un supervivent savi.

En el cas de l’anterior vicepresident primer del govern espanyol estem davant de la segona opció. I es nota en gran manera en observar avui la manera com exerceix un domini i control absoluts de l’escenografia – malgrat la seva esquifida figura i els seus ulls petits- las seva presència influeix en la gestació, els diferents capítols i el desenllaç de toles les compareixences públiques. Ja sigui assegut donant explicacions a la Moncloa dels acords del Consell de Ministres, o en els famosos tamborets, amb els que el candidat socialista se senti davant els militants balcaba és un dels grans mestres de l’oratòria i de l’art de parlar en públic de la classe política espanyola en molt temps. Podríem afirmar que el seu èxit de bon comunicador es deu als seus gens innats de docent. Encertaríem. Però si ens quedéssim, només, aquí, no aconseguiríem definir amb traç fi la complexitat del personatge i ens perdríem una part essencial en la seva trajectòria.

Un orador privilegiat, forjat així mateix, sobretot a base de ser la cara pública, l’escut del president i un dels referents més sòlids de l’últim govern de Felipe González.

Ser la cara pública d’un govern quan, dia sí dia també, escàndols, crisi, i acusacions d’irregularitats de tota mena conformen l’agenda informativa, de moltes setmanes i mesos, a més de tenir una exposició total acaba sent una experiència vital que desgasta fins uns límits sense retorn i et aixafa o et modela el caràcter de manera única i et converteix en un supervivent savi.

En el cas del vicepresident primer del govern estem en la segona. I es nota en gran manera en observar avui la manera com exerceix un domini absolut de l’escenografia i controla l’escena -malgrat la seva figura esquifida i els seus ulls petits- mana en la gestació de la escenografia, els diferents capítols i el desenllaç. Ja sigui assegut donant explicacions a la Moncloa dels acords del Consell de Ministres, o en els famosos tamborets, amb els que el candidat socialista se senti davant els militants, també dret als meetings.

Rubalcaba marca un ritme propi-ràpid i molt àgil-en les seves compareixences públiques. És un magnífic relator, manté un to pedagògic i professoral. Lliga les històries establint referències i complicitats amb l’auditori que l’escolta o persones representatives del públic mitjançant anècdotes compartides i sempre fidel al seu estil d’incloure frases enginyoses cercant l’empatia del públic.

Sap posar, com pocs, els 12-15 segons del tall del missatge que després els mitjans destacaran.

En les sessions de control al govern, trobem un altre Rubalcaba. El que s’ha convertit encara més en la diana i l’objectiu a abatre -com en els temps de Felipe González. Després de l’assetjament pel cas de les escoltes i el cas faisán, es pot dir que l’anterior VP1r es creix amb els atacs rebut. No s’amaga. Encaixa els atacs, i sense tremolar es llança a la jugular de la seva interpel·lant.

D’ençà que s’ha aclarit el seu camí cap a la candidatura del PSOE, per al 2012, ha canviat el to i l’estil. Soraya Sáez de Santamaría era l’encarregada de treure-li els colors. Ell en canvi es mantenia impàvid, i evitava totes les trampes que estudiada i disciplinadament li parava Soraya, per respondre “sense sorolls, ni acritud, només amb paraules destinades per als ciutadans“.

El resultat de combinar tot els elements esmentats és el d’una persona solvent, eficaç, que transmet seguretat, sempre molt còmode amb el focus públic sobre, que comunica magistralment, que controla l’escenografia, el seu tempo i el seu cos, i sempre es cenyeix el guió estratègic establert. Mai se li escalfa la boca. Sang freda i autocontrol. Sap molt bé que no és només el que dius, que també, sense sobretot el com ho dius.

Hi ha líders polítics que són uns oradors brillants en l’oposició però la seva arribada a les institucions de govern els debilita públicament i generen una decepció important. No és el cas del professor Rubalcaba.

La màxima de Claudi: “No diguis tot el que sàpigues, però sàpigues sempre tot el que dius”, descriuria molt bé al personatge. Llest, previngut, una compendi entre Sun Tzu i Macchiaveli.

Final. Warning. Coincidim àmpliament en les habilitats discursives de Rubalcaba. Abandona la comoditat i la discreció dels que imaginen i construeixen el guió a l’ombra,   i d’escriure per a altres i per convertir-se en el seu propi Rasputin. Segur que no ens decebrà. Però hi ha marge de millora encara. Deïficar-se i creure-s’ho seria donar-li avantatge als seus adversaris. Encara que sigui merengue obcecat, li aniria molt bé guardiolejar. Envoltar-se persones més llestes que ell, millors i autoexigir-se més.

No només això. Una de les debilitats del VP1r és la manca d’imatges icòniques que l’identifiquin de manera automàtica en la ment dels ciutadans. És una persona de discursos i despatxos, però de poc carrer i de menys perfil internacional. Encara és a temps de construir aquestes imatges per les quals tot líder polític vol ser recordat.

MARIANO RAJOY:

El líder del Partit Popular sí que té la imatge construïda. No tindrem cap dubte sobre on, com i en quin marc conceptual i de referència –frame– ubiquem a Rajoy. La pregunta pertinent seria si el lloc on està ubicat, l’ajuda a sumar actius o per contra li resta oportunitats. És generalitzada la sensació que el millor Mariano Rajoy encara està per venir i així demostrar tot el que és capaç.

La manera com s’ha construït el frame Rajoy, té una afectació essencial i absoluta, condicionant la seva manera parlar públicament. Estar permanentment sota l’escrutini públic i exposat l’incomoda bastant i el condiciona com a orador.

L’oratòria de Mariano Rajoy, no és brillant, encara que tothom coincideix a assenyalar la seva comoditat, empatia i proximitat en les distàncies curtes. En el vis a vis guanya punts. En canvi quan es puja a la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats o compareix davant els mitjans, aquesta proximitat s’evapora per donar pas a un altre capítol més del personatge i líder que coneixem: estereotip de líder polític distant, fins i tot perdent la proximitat que pot generar la pronuncia de les seves S i el to característic de la seva veu. L’implacable, el dur, el que martelleja sense pietat. El Rajoy que tots coneixem.

El president del Partit Popular sap que no és un líder carismàtic, ni imparable, tampoc expressiu, ni de reacció ràpida, ni creatiu. Coneix molt bé les seves limitacions i previsibilitat-una gran virtut. Per això en les seves intervencions públiques se li deixa zero espai a la improvisació i cap marge d’actuació i iniciativa. En canvi si és el líder polític més disciplinat i obedient. Segueix fil per randa tots els papers que li passa el seu equip de confiança.

Es cenyeix fidelment al guió, l’estudia, l’estudia i el torna a estudiar. Es prepara com unes oposicions les intervencions públiques. Llegeix, llegeix i torna a llegir. No cal córrer cap risc. Això explica també que els seus col·laboradors el sobreprotegeixin davant els mitjans de comunicació i que les veus de Cospedal, González Pons i Soraya surtin permanentment a la palestra i intentin treure-li pressió.

El ritme és més pausat. El to, sempre descriptiu, és dur. L’estil ve marcat per la reiteració i la repetició de missatges molt bàsics basats en l’ús de frases curtes, incloent expressions populars i frases fetes que reforcen les idees i calen de seguida en els receptors. Per tant no hi ha espai per llenguatge erudit ni profund. Sense cap dubte és el “senyor de les metàfores”.

El discurs de Rajoy no ha variat en els darrers anys. Les mateixes idees. Mateix relat descriptiu. No hi ha idees noves. No és fàcil mantenir-se dos anys dient exactament el mateix i no cansar l’opinió pública.

Sembla que el nou Rajoy proactiu, que porti la iniciativa, el presidencial, el solemne … ni està, ni se l’espera … encara. La nit del # 22m va perdre una oportunitat per començar a teixir el gir. El mateix va passar en el debats sobre l’estat de la nació # DEN2011.
Com més trigui a aparèixer aquest nou Rajoy més fàcil l’hi posa a Rubalcaba i el PSOE.

Final. Acceptarà Rajoy debatre amb Rubalcaba? Normalment la vella manera de fer política ens diu que un candidat l’avantatge del qual amb el seu adversari és molt important, no ha d’acceptar debats. Però la nova manera de fer política ens presentaria a un candidat que no acceptés debatre en el marc de la debilitat i de no donar la cara.

El Partit Popular ho tindrà molt difícil argumentar i justificar davant l’opinió pública espanyola la no acceptació de debatre. Farien bé de començar a preparar ja aquests debats. Hi ha temps i no els falta talent.

Tot sigui per ser més exigents amb la nostra classe política i no donar la raó a Gore Vidal quan afirmava que: “les persones públiques d’avui ja no escriuen els seus discursos ni els seus llibres, i cada vegada tenim més evidències que tampoc poden llegir-los.”

Enviat per @aleixcuberes

PS: Aquestes son algunes reflexions personals. I les vostres? Si us aveix compartir-les, serà un plaer aprendre amb la vostra mirada.

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació, Espanya, Media i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a @ConRubalcaba vs #Mariano Rajoy (II): Oratòria i discurs públic (versió extended)

  1. Retroenllaç: @ConRubalcaba vs #MarianoRajoy (i III): gestualitat discursiva (versió extended) | El bloc de l'Aleix Cuberes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s