@ConRubalcaba vs #MarianoRajoy (i III): gestualitat discursiva (versió extended)

Amb en @YagodeMarta i Jorge Santiago Barnés analitzem per a @la_informacion, gràcies a @creueta30 y @toribiobea, la telegenia dels candidats de moda a les properes eleccions espanyoles: Alfredo P. Rubalcaba y Mariano Rajoy.

Ho hem dividit en tres parts:

la imatge i l’aspecte pública,

l’oratòria i el discurs,

– i la comunicació gestual.

Aquestes son algunes de les reflexions que formen part del tercer i darrer article sobre la gestualitat pública d’amdós:

Font: http://www.lainformacion.com

“Si fem l’exercici de recuperar les imatges i seguir sense so qualsevol compareixença pública de Rubalcaba, fins ara els divendres donant compte del Consell de Ministres comprovarem el poder que tenen els gestos envoltants de les seves mans. A dreta i esquerra, en cercles petits alterns, de vegades en paral.lel per assenyalar una mateixa direcció .

L’antic portaveu ens parlava -també- amb els gestos, ens transmetia coses constantment, ens volia acollir i incorporar a la conversa denotant que els destinataris del missatge són importants per l’orador. Transmet un alt valor pedagògic i es falca amb els gestos per emfatitzar missatges o aspectes més rellevants per a ell i sobretot per al públic.

Juntament amb el moviment dinàmic de mans, manté el cap recollit lleugerament sempre amb la mirada directa al seu interlocutor. Mentalment es troba en un estat de concentració i protecció: ser la cara pública del govern exigeix ​​un estat focussed permanent, no es permet ell mateix cap error, ni el mínim detall. I no els comet.

No són gestos exagerats, ni impostats -aquí vam detectar un primer error de concepció de molts oradors públics: “com més gran sigui la gestualitat, més et faràs entendre”. No és veritat: si no s’harmonitzen bé les paraules, el to del delivery, la gestualitat corporal, amb el caràcter / ànima de l’orador aconseguirem més distorsions que receptivitat i impacte dels nostres missatges, a més de perdre credibilitat.

Rubalcaba ocasionalment mostra una lleu somriure -sorneguer- per no respondre les preguntes insistents, incòmodes o que directament no vol respondre per no caure ni en contradiccions ni en les “trampes” que els professionals de la informació intenten parar a tota personalitat pública.

La seva gestualitat es redueix quan compareix a peu dret darrere d’un faristol quedant reduïda a un senzill vaivé de les mans. En els actes de partit també la seva gestualitat queda reduïda. Ja no parlem quan s’asseus als tamborets.

En el cas de Mariano Rajoy també s’ajuda dels gestos corporals per comunicar encara que no es recolza tant en ells com el candidat del PSOE. A la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats trobem un líder que té molt clar el seu objectiu, el que vol dir i com ho diu. Dos gestos bàsics característics de Rajoy són:

– El dit acusador i castigador que simbolitza l’extensió d’un fuet -i no d’embotit precisament-, i alhora vigilant, amenaçador i responsable de guardar les essències, és un dels gestos habituals del president del Partit Popular.

– El segon consisteix en la batuda puntual dels braços pujant i baixant de manera enèrgica amb els colzes enganxats al cos. Quan el debat està pujat de to i hi ha tensió de més, a part de comunicar contundència, li permet l’orador alliberar pressió corporal i així evitar la seva acumulació, que podria desembocar en errors importants.

En ambdós casos els missatges de força, fins i tot de “cansament” i de “ja n’hi ha prou”, que s’amaguen darrere d’aquest simple gest reforcen la imatge conceptual i de referència que ens han construït del líder popular.

Com Rajoy Brey llegeix molt els discursos, l’amalgama de gestos i recursos queden fortament reduïts encara que cal destacar que hi ha hagut una evolució gestual d’aquell Rajoy que en anys anteriors feia “aneguets” amb els dits de les mà junts cap a un reforç d’autoritat i contundència molt clar.

La pregunta pertinent que l’equip de Rajoy es podria plantejar és si un cop s’ha consolidat el concepte d’un líder dur, no és moment d’anar modulant discurs i sobretot avançar cap a una nova gesticulació més presidencialista i inclusiva. Un canvi d’aquest tipus li permetria guanyar espais de complicitat, proximitat i confiança entre els ciutadans. ”

Enviat per @aleixcuberes

PS: Aquestes són algunes de les meves reflexions. Us ve de gust compartir les vostres? Serà un plaer aprendre i compartir amb la vostra mirada.

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació, Espanya, Media i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s