#superdimarts


Com els caucus d’Iowa o les straw-poll, la cursa presidencial dels Estats Units arriba a un altres dels seus gens de la seva cultura política: el #supertuesday. El més semblant al que passarà la nit electoral del 6 de novembre d’enguany. 10 campanyes sobre el terreny: algunes amb resultats molt ajustats, altres menys; amb l’objectiu de guanyar posicions de cara a la Convenció Republicana de Florida, que a finals d’agost que coronarà el candidat, amb Marco Rubio, VPnominable, i Jeb Bush faran de mestres de cerimònies. Encara falten uns mesos, però l’escenografia sortint d’aquesta convenció donarà pistes importants per a 2016.

La cursa per a la nominació republicana sembla caracteritzada per dos fenòmens:

– la manca d’un lideratge continuador que enarbolés la bandera del moviment horitzontal generat a l’entorn dels Tea Party Patriots: la retirada de Michelle Bachman i el pas a la rereguarda de Sarah Palin hi ha contribuït. Però Rick Santorum li ha posat un somriure als valors fonamentalistes i semblar envigorar-lo altre cop.

– la tendència a imitar la guerra “fraternal” demòcrata del 2008 entre l’establishment clintonista i l’obamaggedon entre els seguidors de Romney i Santorum. Malgrat que les espases estan en alt i encara queden puntades per donar-se sota la taula, la sang no arribarà.

Els dos candidats es complementen: el pragmatisme i la essència; Romney genera dubtes en la societat religiosa i Santorum els entusiasma. Santorum ha agafat la veu més fanàtica que havia quedat òrfena amb la marxa de Bachmann. Romney està en disposició de convèncer votants independents, desencisats i conservadors pragmàtics. Junts representen l’opció més real a una possible derrota de la Casa Blanca d’Obama.

En unes hores s’escenificarà que Newt Gingrich, qui va començar aquest viatge erigint-se com a #Reaganconservative, malgrat la seva habilitat i control d’oratòria i els debats, continua sense saber somriure i s’abraça al fonamentalisme islamofòbic i als estirabots per intentar que s’escolti la seva veu. De moment, a banda de l’endorsement enverinat de Sarah Palin, només aconseguirà guanyar Georgia. El seu final arriba aviat

Ron Paul te el mèrit d’haver il·lusionat, encoratjat i ha tornat a fer creure al vot més jove, que allò impossible és al seu abast. El seu estil de joc net, de no acarnissar-se amb els adversaris. El fet de ser el més gran desperta un corrent de simpatia gegant i caldrà donar-li un tracte i una sortida MOLT digna. Veurem si la dignitat s’imposa a la dinàmica caïmita de les maquinàries electorals

Sarah Palin en canvi, te la nostàlgia del passat i voldria vol jugar un altre rol que no pas com a convidada de pedra i guardiana de les essències. El seu SuperPAC és ben actiu i coneixent el tarannà de la candidata, no es descarten moviments de darrera hora a la Convenció. Les seves cartes i el seu relat passen per una convenció caòtica i un enfrontament visceral sense retorn dels dos candidats més ben situats per aparèixer com la nova mesies.

Mentre l’equip d’Obama mira pel retrovisor i està més neguitós de l’habitual: no s’explica d’altra manera que estiguin marcant i fent pressing a Romney com si fossin un candidat més a les primàries republicanes. “Deixa’ls que es destrueixin entre ells. Mentre ells juguen, tu estàs liderant un País i reactivant-lo econòmicament!!” No només això sinó que la Casa Blanca ha anunciat que el President farà avui una de les compareixences habituals davant la premsa i es sotmetrà a les seves preguntes. Des de l’octubre passat que no ho feia.

Alguna de les claus de la nit electoral les tornarem a trobar al vot llatí. Els entorns i els laboratoris republicans no es cansen de repetir que el vot natural dels llatins és republicà (religiós, familiar i valors). Però les seves campanyes contra la llei d’immigració, fa que les expulsions d’il·legals de la Casa Blanca, siguin un mal menor. A més Obama somriu -com ningú- i canta.

Obama canvia la coalició que li va donar la victòria, per la d’un full de serveis en economia: classes mitjanes.

Els republicans, volen una reducció contundent del pressupost federal, excepte al Departament de Defensa. Els falcons del Pentàgon i els seus altaveus republicans del Congrés frisen per posar Iran a la diana. Malgrat saber que un president en guerra mai ha perdut unes eleccions nord-americanes.


Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Planeta Obama i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s