#US2012 – Diari de Campanya: els discursos i les imatges que han donat forma a la Convenció Republicana

(publicat originàriament a www.ingenia-pro.com)

(Sembla que els videos de C-span no es reconeixen ni es poden reproduïr. Podeu visualitzar-los i llegir l’article complert aquí.)

 

Les convencions dels partits nord-americans -com els congressos dels partits polítics de casa nostra- és aquell moment en que les organitzacions es miren al mirall i es diuen “què bé que estem“, mentre repudien l’adversari.

Aquest és un exercici d’autoestima i vanitat -més que de modèstia- respon a l’escenificació d’un guió pensat per seduir els votants independents i indecisos, amb un atrezzo pantalles de LED, música i discursos -de confeti i globus- aplaudits eufòricament per milers de seguidors que entonen amb la passió dels seus aplaudiments un simbòlic “Hail to the Chief“.

 

La consigna era clara “no ser despietats ni cruels amb el president”, criticar-lo no directament sinó confrontant allò que va prometre amb la decepció del resultat.

 

Una convenció que no serà recordada per les absències dels presidents 41 i 43 (pare i fill); ni pel moment Newt U (Universitat Gingrich); tampoc pel canvi del mecanisme d’elecció del candidat -que garanteix que no hi haurà un altre fenomen Ron Paul; ni per la cancel·lació de FOXNews de les entrevistes que tenia pactades Sarah Palin; ni per la manca de mofa sobre els teleprompters d’Obama.

 

Aquests son els 6 discursos i la imatge que han marcat aquesta convenció republicana:

 

1. Un Chris Christie, amb una actitud sobrada i crescuda -que no tocava- va “oblidar” que era un gregari i que ell no seria el nominat del partit. Va eclipsar la figura de Mitt Romney mentre deixava clar que a les eleccions presidencials de 2016 vol ser protagonista absolut:

 

 

 

2. Ann D. Romney va voler fer una oda personal al seu marit, que va resultar molt empal·lagosa, forçada i artificial sobretot en els moments en que l’amor era l’eix del discurs. Es tractava d’humanitzar el seu marit, no d’idealitzar-lo:

 

 

 

3. Condoleezza Rice no va brillar, però va deixar clar que és un valor segur i estimat per l’establishment del partit. No tenia un paper fàcil, una defensora de les guerres d’Iraq i Afganistan, criticant la política exterior del president Obama. Malgrat tot sembla indicar que si els republicans guanyen la Casa Blanca tornarà a la primera línia. Sinó voldrà jugar un paper important en el futur.

 

 

 

4. El discurs més ideològic va anar a càrrec de Paul Ryan. El cervell i l’ànima més autèntica del programa republicà per aquestes eleccions, amb un excés de demagògica -que els fact-checkers s’han encarregat de desmuntar.

 

 

 

5. Sens dubte el millor discurs de tota la convenció, el més sentit, el més emocional, el que va arribar més lluny, el que va fer mal als adversaris, el que va ressonar més enllà del recinte de la convenció. No anaven equivocades les persones que defensaven l’opció de Marco Rubio com a candidat a la vice-presidència. Classe, estil, sensatesa i un llistó molt alt. Rubio just s’estrena com a Senador però te un futur brillant al partit.

 

 

 

6. El discurs d’acceptació més “políticament correcte”. El Mitt Romney que ja coneixem: gens vital, apassional, molt gris, amb un lideratge molt discret i un discurs molt justet.

 

 

 

I la imatge final: tenim massa respecte per la trajectòria -i sobretot l’obra magnífica dels darrers anys- de Clint Eastwood. Quin objectiu pretenia aconseguir? La intenció i el cop d’efecte eren bons, però la presentació -amb una imatge spaghetti-western de l’actor empunyant una pistola- l’escenificació de la cadira buida i un Eastwood incòmode al faristol i sense ritme… han fet que el potencial de l’operació hagi quedat només en una anècdota.

 

 

 

Els demòcrates han desplegat una operació de rebuttal a l’ombra sense precedents. Normalment hi ha un pacte de cavallers entre els partits, mentre un celebra la seva convenció -crucifixant l’adversari- l’altre mira cap a una altra banda, i viceversa. Doncs bé aquest any l’operatiu demòcrata ha estat el de les grans ocasions.

El Truth Team ha monitoritzat totes les acusacions i atacs al president, discurs a discurs, entrevista a entrevista, i ha ofert la rèplica als periodistes i mitjans acreditats a Tampa, i han monopolitzat digitalment tots els missatges de la campanya. Avui la resposta de la campanya d’Obama a la Convenció Republicana era clara i contundent:

 

 

A partir d’aquí i esperant que els demòcrates agafin el relleu en pocs dies, què cal esperar d’aquesta convenció? Momentum? L’objectiu és continuar fent història i superar la convenció del 2008:

 

 

Això és el que ens diu la història de les darreres convencions:

 

Font: http://election08data.blogspot.com.es/2008/08/convention-bumps.html

 

Ho aconseguiran?

 

Articles Recomanats:

 

Qui paga les convencions? via ABCNews.

Mesurant l’impacte d’una convenció, via New York Times.

Compartiva de la Convenció Republicana de 2008 i de 2012, via The Fix, Washington Post.

 

@aleixcuberes és soci i consultor d’@ingenia_pro

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Planeta Obama i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s