Diari de Campanya #US2012: 8 setmanes, post Convenció Demòcrata

(orginalment publicat a www.ingenia-pro.com. Per raons tècniques els vídeos de C-SPAN no es poden mostrar al post. Enllaçat aquí el post original. )

 

Els demòcrates tanquen la seva convenció amb una mirada optimista, un mig somriure i la convicció que després dels 3 dies i mig de Charlotte, i malgrat que aquesta elecció es guanyarà per la mínima, son una mica més a prop de la victòria el 6 de Novembre.

 

Encara és aviat per saber l’efecte de la convenció demòcrata en les enquestes que sondegen permanentment l’opinió pública però ja hi ha dos indicadors que comencen indicar la tendència:

 

  • Gallup mostra que l’aprovació del president puja a un 52% -7 punts més-, el percentatge més alt d’ençà de l’anunci de la mort d’Osama bin Laden, al maig del 2011.

 

  • La intenció de vot, malgrat tractar-se d’enquestes nacionals, també recull una diferència de 4 punts: 49% per al president, 45% per al governador Romney. L’evolució fins la setmana passada era:

 

 

Veurem com es conformen les tendències en els propers dies. Malgrat això, les campanyes no miren al passat sinó que treballen pensant en modificar i influir en el futur.

 

 

La narrativa de la Convenció s’ha definit en tres moviments:

 

1. Sabem que el president desprèn carisma, proximitat i en la curta distancia és likeable. El reforç d’aquest relat havia de transcendir i qui millor que la primera dama -credibilitat i popularitat- per explicar-ho?

Seu fou el discurs més humà, realista, compassiu i més emotiu de tota la convenció: una història en clau personal i de valors sobre la trajectòria humana compartida d’un company, d’un activista, d’un marit, d’un pare i d’un president.

Un discurs com aquest te el risc de perdre la justa mesura, de l’ensabonada i l’endolcir en excés. Aquest fou el marc que va preferir Ann D Romney per explicar als americans qui és el seu marit. Però aquest no fou el de Michelle Obama:

 

 

 

2. El placet presidencial de Bill Clinton. El millor discurs de tota la Convenció: rearmament moral en clau interna, combatiu amb la millor de les formes, la pedagogia, la ironia i el somriure; plantant cara; la defensa i l’aval més preuats a les mesures econòmiques del president; una pipa de la pau segellada amb una abraçada presidencial final.

Govern absolut de l’escena, l’oratòria. Una gestualitat magistral. Un delivery històric que va fer compatible el teleprompter i les variacions personals amb un resultat final memorable. Un discurs transcendent de 49 minuts, que decau entre el minut 35 i 45.

Mentre els republicans amagaven els seus presidents, els demòcrates mostraven amb orgull la joia de la corona. Per això continua sent el president més entranyable.

 

 

 

3. El discurs d’acceptació de la nominació va trencar la tendència emocional de la Convenció: després de Michelle i del president Clinton s’esperava un discurs que pogués superar el de 4 anys enrere a Denver. Un altre discurs històric. Però no fou així.

Per primer cop vam veure un Obama que es va mostrar cansat, humà, fràgil i vencible. Un president que havia renunciat a inspirar, a liderar i anar a l’ofensiva. El contrast amb el discurs del president Clinton era tangible -preocupant? Molt espai per parlar del seu adversari. Cap anunci ni cap compromís nous. La mateixa narrativa dels darrers mesos. La gestió de les expectatives fou deficient.

L’equip d’Axelrod havia decidit que els discursos de la primera dama i l’ex-president ja havien entrat al cor de les bases demòcrates, i que el president s’havia d’adreçar directament als votants independents i indecisos i que aquesta era la millor actitud per aconseguir-ho: assumint que encara queda molt per fer, que la situació no era la mateixa de quan ell era candidat.

Per una banda és inhumà i injust demanar permanentment que els discursos del president encoratgin, inspirin i emocionin més que els anteriors, per mantenir una narrativa de les expectatives ascendent; però per una altra és cert que quan el president no és el de les grans ocasions, els seus adversaris somriuen.

 

 

La campanya republicana també va percebre un Obama inusual, fràgil i guanyable televisivament. Estratègia demòcrata per fer baixar la guardià dels adversaris de cara als debats -apassionants i decisius- o bé el president no va tenir el seu millor dia?

 

Dos moments extraordinaris i de pell de gallina:

 

  • El tribut a Ted Kennedy:

 

  • I l’aparició de l’ex-congressista Gabrielle Giffords. Si bé la declaració política de la convenció hi ha passat de puntetes, la imatge és colpidora i una declaració d’intencions en tota regla que parla per si sola.

 

 

Veurem l’efecte que ha tingut la Convenció en les enquestes d’Ohio, Florida i Virginia -estats essencials per ambdues campanyes. La batalla continua. Mentrestant Joel Benenson, el pollster d’Obama, ha assenyalat que les dones suburbanes i els i les joves, sobretot els/les que exerciran el dret a vot per primer cop son objectiu prioritari de la campanya.

 

 

Articles recomanats:

 

Sobre les audiències de TV de les Convencions, via New York Times.

Sobre el resultat de la Convenció Republicana, via Ezra Klein.

Els discursos de les Convencions més seguits a la xarxa, via WSJ.

– La durada dels discursos d’acceptació, via C-SPAN:

 

 

 

@aleixcuberes és creador i consultor d’@ingenia_pro

Quant a Aleix Cuberes i Díaz

Public Communication consultant, Political analist, traveller, marathonman, attracted by courageous leadership
Aquesta entrada s'ha publicat en Planeta Obama i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s