Fa setmanes que no publiquem, i no per manca de ganes. És difícil trobar la manera, els espais i el temps per continuar construint i donant-li forma a l’ànima d’aquest bloc i complementar-ho amb @ingenia_pro.
És per això que ens traslladem a www.ingenia-pro.com. Allà continuem reflexionant allò que ens posa la pell de gallina: Comunicació Política, Lideratge, Campanyes Electorals de Catalunya, Espanya i els Estats Units entre d’altres…
El temps dirà si és un trasllat temporal o definitiu. Això si seguim!!
El 5è SOTU del president Obama va significar una continuació augmentada -en format zoom- del 2n inaugural de fa tres setmanes. El president ha començat el seu compte enrere. Només 15 mesos per fer realitat la seva agenda; un momentum sense precedents; una oposició al Congrés dèbil, òrfena de lideratge i amb una actitud ja coneguda.
Com escrivia George Lakoff “Politics is Moral. Political speech sets action“. El president ha utilitzat la força dels discursos per situar un segon mandat ambiciós: referma els compromisos amb la coalició ciutadana que li ha donat la victòria el passat novembre amb la mirada posada al llegat que vol deixar. Va passar amb el discurs de la tragèdia de Newtown, també amb l’inaugural i també amb el discurs d’ahir.
Un discurs que es construeix amb la narrativa:
d’una nova “Amèrica” més moral, justa i social -que ha deixat de ser majoritàriament blanca i benestant-; i que es construeix amb la protecció de les famílies, les classes mitjanes, les dones i les minories:
econòmica (consolidació de la recuperació dels diferents indicatius i de la percepció de les persones, un sistema impositiu més just i un salari mínim més digne); la reducció del dèficit i del pressupost (bigger vs smarter government);
dels drets socials (una cura especial en l’educació pre-escolar i universitària; la rehabilitació de les infraestructures, …) i civils (no discriminació per raons de gènere en cap àmbit de la vida);
del canvi climàtic (missatge que ha agradat als grups ambientalistes, malgrat la dificultat de la seva concreció);
del moment vital de la reforma migratòria , de la que la comunitat llatina n’és motor principal (amb les derivades polítiques que comporta);
de la política internacional: Corea del Nord, Iran, Siria i Israel; l’anunci d’un acord de lliure comerç amb la UE;
d’una reforma electoral que posi fi a un sistema que dificulta l’exercici del dret de vot i que fou visualitzat en la persona de la senyora Desiline Victor, d’origen haitià, de 102 anys d’edat que va haver d’esperar 3 hores de cua per votar a Florida;
de la protecció dels infants de les armes: el moment més emotiu de la nit (a partir del minut 51:50) el fragment: “they deserve a vote“
Un discurs que ha suposat una bona transició entre el “noi meravelles” Jon Favreu -que marxa a Hollywood- i el seu relleu Cody Keenan, que serà la persona que donarà forma a la veu del president a partir d’ara.
L’equip Obama opera ja amb les coordenades del frame del llegat que es vol deixar per a la història.
Mentre el president i el vice-president havien convidat, a seguir el discurs in situ, una 20a de familiars afectats per la violència de les armes (i un congressista de Texas optava per la icona NRA i instigadora d’odi Ted Nugent), el Secretary d’Energia Chu feia guàrdia al Despatx Oval, per si succeïa alguna catàstrofe, assegurant així la continuïtat institucional de la Casa Blanca.
Qui tampoc era present al plenari del Congrés, era el Senador Marco Rubio, qui tancat amb el seu equip analitzava i dissenyava la resposta pública republicana al discurs del president, que es faria pública, pocs minuts després.
Una de les persones del moment, pel seu rol de pont de diàleg entre demòcrates i republicans per aprovar la reforma migratòria; presidenciable de cara a 2016 i cultivant-se una gran reputació:
Una cara “nova”, honesta -també nerviosa, fràgil i que encara ha de créixer- però amb una actitud antiga, coneguda –cap idea ni missatge nou– i d’excessiva oposició. Una operació que no situa els republicans en la centralitat i en el camí de construir una alternativa seriosa a la coalició social de l’actual president.
De tot el discurs el que queda és l’anècdota:
Pot ser seria bona idea, defugir l’angoixa de la necessitat de respondre de manera immediata, i així donar temps a preparar i afinar bé els missatges, la posada en escena i l’entrenament. Es podria deixar la resposta oficial de l’oposició per a l’endemà: el resultat seria molt millor i de més qualitat.
I per acabar la resposta en clau Tea Party del Senador Rand Paul, en el moment de la popularitat més baixa del moviment, i ara enfrontat al tot poderós guardià de les essències Karl Rove:
El buit que ha deixat seu Pare -Ron Paul- després que hagués decidit abandonar l’escena política, és immens: era de les veus que donaven alçada i profunditat als debats ideològics.
El segon mandat del president va quedar inagurat ahir. L’expectació i l’emoció no eren les de fa 4 anys, però el discurs “We the People” es va guanyar el cor dels fidels d’Obama, també de aquelles persones decepcionades amb la seva administració, i un lloc per a la Història.
Marc Vidal periodista i responsable d’Internacional del Diari ARA ens va proposar compartir la nostra mirada sobre el discurs:
Som a pocs dies del segon inaugural -amb app pròpia- del 44è president dels Estats Units i de l’inici efectiu del seu segon mandat. Tot i que al dia següent de guanyar les eleccions, l’equip encarregat de pilotar la transició -personal de la Casa Blanca i de la Campanya- ja havia gairebé acabat el disseny del full de ruta dels propers 4 anys: agenda política i l’equip que l’executarà. Objectiu: guanyar el llegat a la Història.
1. Agenda:
– Les negociacions per salvar el “precipici fiscal” han posat de manifest la posició de debilitat i fragilitat republicana en la legislatura que comença. L’equip negociador del president -el fins ara Chief of Staff, Jack Lew i el vice-president Biden– van assegurar l’èxit d’un pacte bipartidista al Senat, davant les posicions dures de la majoria republicana al 113è Congrés. Van aconseguir un triple objectiu: la pujada d’impostos a les rendes més altes, tornant així a la fiscalitat que va caracteritzà el segon mandat del president Clinton; guanyar temps per madurar les negociacions en aspectes on encara la distancia és molt important -com el sequester: la reducció dels pressupostos de defensa- i que podrien provocar que el tancament del govern federal si no hi ha acord per al nou pressupost; i per últim han aconseguit la divisió interna dels adversaris i qüestionar la manca de lideratge republicà.
La consolidació de la recuperació econòmica serà una de les constants d’aquesta legislatura. Sense una economia que funcioni, no hi ha vida, ni popularitat, ni cap llegat.
– La tragèdia de Newtown, no només va tornar a trencar el cor de l’opinió pública, va ajudar a canviar el frame dominant del debat públic sobre la 2a esmena constitucional –seguretat vs seguretat dels nostres fills-, i ha situat a l’agenda una reforma legal sense precedents.
El vice-president Biden assumia el lideratge d’una task force per assenyalar el nou camí legislatiu després d’un diàleg intens amb tots els actors durant les darreres setmanes. I només fa unes hores el president i el vice-president escenificaven l’inici del nou temps que ha de sacsejar uns dels tabús més importants de la societat nord-americana.
Si durant el seu primer mandat Obama es va oposar a l’estatus quo de privilegis i abusos del poderós lobby de les asseguradores sanitàries i empreses farmacèutiques, ara li ha arribat el torn a la temible i intocable NRA. Queda enrere l’etapa en que l’aleshores chieff of staff d’Obama i actual alcalde de Chicago Rahm Emmanuel frenava iniciatives legislatives i institucionals contra el lobby de les armes que poguessin i entorpir la 1a legislatura del president. Així rebia la iniciativa l’NRA poques hores abans de la compareixença del president:
El rol de Michelle Obama per serà clau per decantar la indecisió de l’opinió pública i garantir així l’èxit d’aquesta iniciativa.
– La reforma migratòria -que els republicans han bloquejat i filibustejat fins a extrems difícils de creure- serà protagonista en aquest mandat. Una comunitat llatina cada cop més organitzada, poderosa i influent/demandant; el president Obama reforçat, coneixedor del moment de fragilitat republicana; una issue win-win per als Demòcrates i una OPA hostil de futur per al GOP; més l’existència d’algunes veus de l’oposició, com el -precandidat per al 2016- Senador Marco Rubio com interlocutor vàlid i que pot tendir ponts amb els sectors moderats dels republicans conviden a l’optimisme.
– El dia després que el president prometi el càrrec, Israel celebra eleccions legislatives. El resultat previsiblement marcarà un enrocament de les posicions més dures contra el procés de pau amb els palestins -que viuen un moment de superació dels seus instints caïmites- i els partidaris d’un atac immediat contra Iran. El primer ministre Netanyahu s’abraçarà a l’extrem amb Naftali Bennet i no pensa ser un aliat plàcid ni còmode per a una administració amb la que desconfien enormement.
Seria una bona noticia que el president recuperés l’esperit del Premi Nobel i volgués guanyar-se’l de veritat. És el millor llegat que podria deixa de portes en fora.
– Cuba sempre és a l’agenda de qualsevol president. Tancar aquest capítol i la seva història és un dels desitjos més recurrents dels ocupants del Despatx Oval. Malgrat que la Florida és un estat clau; està formada per una comunitat llatina local cada cop més poderosa però que encara ha de fer el relleu generacional i que hi ha un Congrés -hostil- que frenaria qualsevol intent del president, fan que la carpeta cubana estigui plena d’escepticisme, tot i els moviments lents d’aproximació i apertura que es van produint a les dues parts. Així doncs no es pot descartar res.
– Un altre dels camp de batalla preferent del segon mandat de l’Administració Obama serà el del Medi Ambient. Amb una situació econòmica cada cop més consolidada hi ha espai perquè Estats Units recuperi el lideratge i abanderi la lluita contra el canvi climàtic. La recuperació del discurs públic i de la figura de Mr. Ozone Gore; el nou equip al capdavant del Departament de l’Interior i l’EPA; així com la decisió sobre l’oleoducte Keystone marcaran si hi ha energia verda suficient per pensar en un llegat verd.
2. Equip:
El gabinet perd una de les seves estrelles amb llum pròpia. Hillary Clinton sortirà per la porta més gran que es pot sortir en Política, amb un 69% d’aprovació -encara amb el rau-rau permanent sobre la decisió de 2016– , i a l’espera de la darrera compareixença al Senat -dos dies després de la presa de possessió del president- en relació a l’atac a l’ambaixada nord-americana a Benghazi. La quota femenina perdrà pes en el nou organigrama.
– Al vice-president Joe Biden, se li afegeix una nova motxilla: la de candidat. No vol esperar més i ja opera amb el GPS i la mirada posada a 2016. La seva lleialtat i la seva extraordinària performance al debat electoral que va mantenir amb Paul Ryan, volen deixar pas al protagonisme.
El seu paper en la negociació sobre el “precipici fiscal” al Senat, el lideratge de la task force per la nova legislació sobre armes i el seu paper de mestre de cerimònies en la presa de possessió dels membres del 113è Congrés així ho avalen. Fins i tot sobta que en la compareixença d’ahir l’obrís precisament ell.
– John Kerry superarà la confirmació del Senat -que comença el proper 24- i substituirà Hillary Clinton, com a 68è Secretari d’Estat nord-americà. Construir-se una reputació institucional succeint a una personalitat adorada pel públic no serà tasca fàcil. Que no s’obsessioni amb això: la seva experiència i coneixements l’avalen. Ha de trobar el seu propi camí i estil. Malgrat que les comparacions permanent no acostumen a facilitar-ho.
– Interessant l’intent de la Casa Blanca de col·locar Chuck Hagel al davant del Departament de Defensa (DoD): un veterà de guerra, republicà sui generis, ideològicament més proper a Ron Paul que a l’establishment actual del GOP, defensor del procés de pau al Pròxim Orient i de la reducció pressupostària en Defensa.
Serà molt interessant seguir el seu procés de confirmació al Senat que comença el dia 31 de Gener i com el seu antic partit el rep i el tracta i sobretot les actituds del compareixent. Després de perdre la batalla de Susan Rice davant la pressió republicana, el president lluitarà fins al final per aconseguir aquesta confirmació.
Veurem com finalment reben a Hagel els Joint Chieffs.
– John Brennan pilotarà la tot poderosa CIA. Després del fiasco Petraeus, l’aposta és segura. La mostra més evident que entre administracions de ideologies oposades hi ha uns servidors públics que son referència pel seu compromís.
– Jack Lew, el seu Chieff of Staff, la persona que ha liderat les negociacions pressupostàries amb els republicans, coneixedora del gran Wall Street, suposa un relleu continuat de la tasca que ha fet el secretari Geithner al Tresor.
– Després de la fita històrica d’aconseguir la nominació de Sonia Sotomayor com la primera persona llatina al Tribunal Suprem i el nou intent -més madur- de reforma migratòria, les cares llatines reclamen protagonisme en el nou executiu. Veurem els noms, el gènere i el lloc a l’organigrama.
3. Timing:
La iniciativa política per culminar l’agenda del president només te dos State of the Union i 16 mesos de vida política: l’any 2013 sencer i els primers mesos del 2014, abans que el període pre-electoral de les mid-term de 2014 ho polititzi tot i s’esgoti el temps per al compromís i l’acord en matèries compromeses; i la cursa per a la successió concentra tota l’atenció. Més enllà de les mid-terms el president esdevé lame-duck, un actor polític secundari que enfila la seva porta de sortida i la seva influència i rellevància cau en picat.
4. El president i el relleu de la torxa el 2016:
Obama tornarà la lleialtat rebuda per Biden durant aquests 8 anys i l’assenyalarà com a successor -com semblen indicar les passes i la direcció dels fets més rellevants de les darreres setmanes? Depèn de la resta d’aspirants.
Segurament Hillary representa la continuació i el relleu de la torxa natural del frame “hope/change/forward” que el vice-president Biden: una dona al Depatx Oval, per primer cop a la història, en un ambient masculí i masclista és molt més atractiu que qualsevol altre. De tota manera Biden podria construir una coalició amb un candidat llatí i l’elecció i la decisió seria molt més complexa.
En el cas que Hillary decideixi presentar-se -avui les enquestes l’avalen com l’aspirant millor situada- i una vegada la relació amb els Clinton recomposada durant els mesos finals de la campanya electoral, el president els necessitarà a prop per desplegar la seva ambiciosa agenda política. Les dues parts es necessiten mutuament.
Eleccions anticipades, una legislatura que encara no havia arribat a l’equador, un context d’angoixa social i pobresa creixent, de fragilitat econòmica, financera i institucional, de retallades sense precedents als serveis públics; amb una campanya electoral molestada per les clavegueres, amb una vaga general al bell mig i amb el partit que governa desplaçant l’eix central del seu nucli ideològic en només 15 dies.
Dues actituds -contradictòries?- de CiU durant la campanya electoral: la imatge del president “redemptor“ que va polaritzar la primera setmana i la d’un president humà que escolta i comprèn a les persones.
Segurament si la campanya de CiU pogués posar el comptador a zero i tornar a començar, l’actitud predominant durant la campanya hagués estat la de la segona setmana; no s’abusaria del #totsambelpresident i es mantindrien els elements definidors dels 3 episodis que van situar el president Mas en una àuria de lideratge on pocs presidents havien arribat fins aleshores -el discurs del 12 de setembre; la roda de premsa al Centre Cultural Blanquerna de Madrid després de la reunió amb el president Rajoy a Moncloa i la intervenció del darrer debat de política general.
Per al president Mas, malgrat el context social, econòmic i institucional; que cap govern europeu ha resistit unes eleccions amb aquesta situació; el canvi ideològic del partit i una campanya -millorable-, aquests no son uns bons resultats. Però d’aquí a parlar de fracàs o derrota hi ha una gran diferència. És cert: 12 escons i 90.000 vots menys -a Barcelona- que fa dos anys, malgrat tot ha tornat a guanyar les eleccions i amb una diferència implacable.
Rar el canvi de posicionament radical de determinats creadors d’opinió dels cercles d’influència i amb accés als despatxos del poder que abans del #25n feien de portaveus del president i durant la nit electoral ja lluïen el llençol blanc, el dit acusador i el frame de la “rectificació” mentre s’alineaven amb les editorials separadores de Madrid.
El futur polític del president queda vinculat a l’èxit de la consulta. Sembla que la formació del nou Govern ha tranquil·litzat -temporalment- Duran i Lleida, però faran be els dos partits d’assegurar que els conductes i les vies de comunicació internes estan dissenyades per resistir les tensions fortes que vindran. En part per això també s’explica que el president situi els noms més polítics del Govern –Homs, Vilajoana, Puig, Gordó…- al seu entorn immediat mentre Oriol Pujol assegura que la pinya del castell -el grup parlamentari- no li tremolin les cames. Compta amb el placet de Junqueras per sumar i culminar el procés amb èxit.
La primera transició tranquil·la de lideratges i aposta decidida per unes noves actituds; un estil tranquil, conciliador i generós -també amb els adversaris, amb un sentit de l’empatia poc habitual en la geografia política. 280.000 vots més i convertir-se en la segona força parlamentària avalen l’estil d’il professore Junqueras i el seu equip.
Conscient del seu carisma, a Junqueras l’avorreixen enormement la imatge, el protocol i les formalitats. Converteix la senzillesa i l’austeritat (es desplaça amb un Seat Altea) en valor i paradigma d’entendre el servei públic d’una altra manera.
Fou la sorpresa del debat d’investidura del president Mas: intervencions sense papers. Per a una persona pública preparar una intervenció com la que va fer Junqueras -sense papers, memoritzada- requereix de moltes hores de preparació i d’un fons extraordinari. A ell no li va costar. Cadències, to i gestualitat repetitives, la manca de recursos emocionals del discurs o la inexpressivitat de la seva cara a banda, hi ha marge i recorregut i de millora.
Esquerra te per davant un triple repte -apassionant i ingent:
Consolidar la seva credibilitat, rigor i utilitat social a ulls de l’electorat -propi, indecís i futur- malgrat la pressió i el plus d’exigència “ambiental” mediàtic i dels adversaris que sobrevolarà sobre la legislatura. Humilitat amb els resultats: l’electorat és complex i canviant: fuig de propietaris i vol servidors dignes i inspiradors. No han de deixar passar oportunitats de donar-los mostres de confiança: “quan el carrer parla de política, a Esquerra les coses li van bé“.
El mapa de partits polítics a Catalunya es continuarà movent -sobretot del centre cap a l’esquerra. Mentre el PSC redueix la seva existència a ser utilitzat per Carme Chacón -i sumar-se a la coalició de la Por i el NO- i Iniciativa continua tocant sostre, tenen la possibilitat de liderar -i oxigenar- el discurs social demòcrata i ser la referència de l’esquerra catalana. En aquest sentit els “numerets” a Madrid ajuden a sumar?
(Darrer i segurament el repte més transcendental). Encara hi ha un 30% del cens electoral que no participa o no se senten cridats a participar en eleccions catalanes; a més l’èxit del referèndum passa per guanyar-lo amb una majoria extraordinària. L’Esquerra de Junqueras i Rovira te un rol fonamental en aquest moment: estendre el model Sant Vicenç dels Hortsa la resta del país. És a dir incorporar els sectors socials que el PSC ha volgut mantenir exclosos -per interessos electorals- en una mena ghetto cultural, lingüístic i social.
Junqueras que guanya i suma en la distància curta, hauria de dedicar una part important de la seva agenda a la política al detall i visitar casa per casa per explicar què suposa per a les persones i el país el moment que vivim. L’operació SEDUCCIÓ seria la millor inversió comunicativa que podria fer Esquerra per al present immediat i per al futur.
Dificultats no els en faltaran, però intentar guanyar el discurs en els eixos de la sobirania i l’eix social son el millor estímul per construir una mirada estratègica que doni credibilitat a la voluntat de ser garant del govern i -alhora- líder de l’oposició.
Eleccions catalanes de 2003, PSC: més d’1.000.000 de vots i 42 escons. Eleccions 2012: 525.000 vots i 20 escons. En relació al 2010 ha deixat pel camí a 52.000 votants i 8 escons. Malgrat aquesta caiguda lliure cap a la residualització, les persones que manen -de veritat- continuen sent les mateixes, enrocades i no s’espera cap canvi.
La campanya del PSC consistent en “convidar la vella guàrdia de fora perquè t’ensorrin una mica més” i intentar defugir el debat sobiranista sota el paraigües del federalisme, no han estat decisions valentes.
Avui l’aparell del PSC concentra únicament totes les seves forces en ser l’única eina de supervivència per a la carrera política de Carme Chacón al PSOE. No importen els valors, els debats ni les causes; tampoc ser dels actors polítics menys solvents i amb menys utilitat social del sistema de partits de Catalunya. Només una consigna: no fer res que pugui “molestar la Carma“.
Aquesta fragilitat ha fet un pas més durant el debat d’investidura i prendrà forma d’abstenció en tot allò que tingui a veure amb la consulta. Creu l’aparell que la millor manera d’aturar el cop – i de no continuar perdent robat en cada bugada- és fent-se encara més invisible i amagar-se per evitar un dels debats més importants de la legislatura que tot just comença. Errada immensa. Allunyar-se del coratge i la valentia per deixar-se absorbir per la coalició de la POR i del NO i ser-ne un convidat de pedra.
Quan Pere Navarro es justifica i diu “Senyor Mas, jo soc un líder…” allunya les persones que l’escolten de reconèixer-li aquesta actitud i qualitat i d’identificar-lo com a tal. Això ja no va de “diga’m qui ets“. Sinó “demostra’ns amb fets: qui ets, d’on vens, quines son les teves idees, els teus valors i on vols arribar“. Ser un líder és molt més que un aparell t’hagi escollit a dit; t’hagis tret de sobre les persones que et fan ombra i amagar-te en els debats importants. Es demostra ser líder remant a contra corrent en les condicions més adverses; guanyant-se el respecte de les persones; tendint ponts; arriscant-se; plantant cara; sent útil; sent valent; dur la iniciativa; actituds noves…
Com s’ha trobat a faltar la consellera Tura…
El guió està escrit i de moment no hi ha voluntat d’incorporar nous guionistes. Veurem el recorregut de l’autoexclusió.
@aleixcuberes és creador i consultor d’@ingenia_pro
Encara no fa un any de l’arribada del president Rajoy a Moncloa i malgrat l’incompliment de les promeses electorals; que l’economia continua en caiguda lliure; malgrat que les decisions posen en perill la cohesió social, el PP de Catalunya va guanyar el #25n 85.000 vots i un escó més.
Premi per a la campanya de la por d’Alícia Sànchez Camacho? Ben segur ella l’haurà reclamat i haurà tret pit. És menys clar és que els propis seus li hagin donat.
Quan Rajoy havia de presentar els pressupostos generals de l’Estat per a 2012 i des de la Comissió Europea s’exigia saber-los amb anterioritat, l’aleshores candidat a la presidència de la Junta de Andalucía, Javier Arenas, va aturar els pressupostos i va aconseguir endarrerir la seva presentació més enllà del 25 de març, després de les eleccions.
Quan el govern Rajoy ha de posicionar-se sobre aspectes sensibles del País Basc i amb fortes implicacions, no es pren cap decisió sense la prèvia consulta i consens amb Basagoiti. El mateix podríem dir de Navarra i amb UPN o de la presidenta Rudi.
En canvi quan es tracta de Catalunya, la nova llei d’educació Wert per exemple, el PPC i Alicia no pinten gaire cosa. Després corre-m’hi tots a fer-nos a una photo op -a posteriori- amb el Ministre per escenificar que el PPC és poca cosa més que una anècdota més semblant a una caricatura i és l’estructura de partit menys solvent i amb menys influència en l’actual PP. Això passa amb el placet de qui és l’ombra del president espanyol, el català Jorge Moragas.
Segurament menys afany de protagonisme, més discreció i humilitat ajudarien. Però com Ciutadans venen forts amb ganes de liderar la “coalició del NO” és provable que el PPC vulgui competir-hi alhora d’escenificar posicionaments al faristol del Parlament. Malgrat que a més exageració més dificultats perquè el PSC s’hi acabi sumant de totes totes.
Catalunya serà un dels eixos principals sobre el que pivotarà la propera campanya electoral espanyola. El PP espera arribar-hi –amb un nou lideratge– amb alguna millora tímida dels indicadors econòmics i de la angoixa social; amb una oposició inexistent i amb la bandera espanyola -més gran que la Colón; la mateixa actitud que ha criticat fins al #25n.
@aleixcuberes és creador i consultor d’@ingenia_pro
Guanyar 3 diputats i 130.000 vots és un signe positiu de suma, de creixement. Si has obtingut aquest resultat en un context “ideal” perquè la teva narrativa fos compartida per una majoria social i en la millor de les circumstàncies possibles, llavors estem parlant d’una altra cosa.
Iniciativasomriu poc, amb excepció dels cartells electorals. Evidentment que el moment social no és per riure. Tampoc ho és per estar permanentment enfadats. Poca humilitat, generositat i tendresa. Això els fa més difícil tendir ponts, generar confiança i credibilitat. Tant enfadar-se contra les retallades, s’han deixat pispar el somni de la utopia del futur mentre abraçaven els retrets i el cor agre. Acostumen a autodefinir-se com els valedors de la “raó”-tenen raó al defensar que les retallades marginen a les persones més vulnerables- doncs bé amb la raó -només- no n’hi ha prou. Es necessita alguna cosa mésper construir una alternativa política solvent.
Al #25n van obtenir -gairebé- el mateix percentatge de vot que el 2006 i el 1995. Ha tocat sostre Iniciativa? No dependrà tant d’ella mateixa sinó de la voluntat dels seus veïns sociològics de fer-se l’harakiri i de moment -amb excepció del PSC- sembla que aquest no serà l’escenari.
Atenció als competidors que els hi ha sorgit per l’esquerra per la batalla de l’autenticitat i la coherència que representen les CUP, i el més important els CUP poden anul·lar -en part- la utilitat social d’Iniciativa davant actors socials, moviments cívics, culturals i veïnals. La resposta intel·ligent no passa per posar-se a la defensiva i tancar-se, tot el contrari.
@aleixcuberes és creador i consultor d’@ingenia_pro
El #25n castigava al grolleria, la mala educació i la prepotència de Solidaritat, però premiava actituds similars del partit d’Albert Rivera. Els vasos comunicants de la polarització dels extrems els augurava una campanya plàcida i costa avall. Van erigir-se com els mestres de l’equidistància: desgastar el PP – en clau econòmica – i hàbils alhora de dibuixar un PSC “malvat” per participar de la conxorxa sobiranista mentre s’aquarteraven amb el discurs de la ruptura i de la por. Passar de 3 a 9 diputats i de 106.000 a 275.000 vots és un resultat espectacular.
No és possible imaginar un Jordi Cañas – encara – amb més complex de superioritat i amb la possessió de la veritat absoluta, però hi serà; les intervencions parlamentàries en els debats importants i en les sessions de control al govern que fins ara eren deliberadament prepotents pujaran d’intensitat; estan en la millor disposició de fer-li una OPA lingüística al PP, no és descartable que les seves intervencions públiques siguin íntegrament en espanyol, o residualment en català –enrocant-se encara més. El seu frame serà el del “guardians de la puresa i les essències espanyoles” i no escatimaran gesticulacions, missatges i exageracions per aconseguir-ho. Crescuts, se senten amb capacitat de disputar el lideratge de la coalició de la por i del NO; com més tensió millor per a ells.
Seran els galvanitzadors quan el pacte entre el Govern i el primer partit de l’oposició grinyoli o tremoli. De moment sembla que la seva irrupció comença a condicionar els missatges del PSC.
Segurament parlar de sostre electoral és prematur. El mapa de partits polítics a Catalunya està en moviment i encara es mourà molt, però un cop definits ambdós blocs, i a l’espera del decisiu 30% del cens que encara no s’ha posicionat, els moviments seran més intrablocs que externs.
Final a tall de suggeriment: construir la narrativa del partit única i exclusivament amb el discurs de la por com a eix central te un recorregut molt limitat. Perquè no canviar actituds, humilitat, somriure i apel·lar a les emocions en positiu per mantenir el discurs de l’statu quo?
@aleixcuberes és creador i consultor d’@ingenia_pro
via 
El bloc de l'Aleix Cuberes 